“No arribo a tot. Sento que no acabo de fer res bé i que no tinc ni un minut per a mi”. Cada trobada amb amics que s’allarga mínimament escolto en algun moment alguna d’aquestes paraules. Amics que són pares i mares, que tenen entre trenta i quaranta anys i que admeten sentir-se sobrepassats, incapaços de conciliar la vida familiar o personal amb la laboral. Una generació que fa malabarismes entre la responsabilitat de les cures i l’exigència laboral del que se suposa hauria de ser el moment més dolç de la seva carrera professional. “Pretenen que treballem com si no tinguéssim fills i que els criem com si no treballéssim”. I així, efectivament, no fem bé ni una cosa ni l’altra. 

Encara ara vivim sota la conquesta del moviment obrer de les jornades dels tres 8: vuit hores per treballar, vuit per descansar i vuit per oci. Sobre el paper, aquest sistema s’aguanta; però, i aquí, on posem les cures? Parlem de feines imprescindibles que tenen tan poc glamur com canviar bolquers, posar rentadores, portar els nens a l’escola, anar al supermercat o fer una mica d’esport per salut mental. Tasques que no tenen reconeixement social ni econòmic i que, en canvi, són imprescindibles pel nostre funcionament diari. Podem continuar fent veure que aquest temps no existeix i continuarem tenint a tota una generació estressada que arrossega quilos de mala consciència.

La falta de conciliació és un mal endèmic que fa anys que es denuncia i que no s’acaba de desencallar. És evident que no hi ha una única solució i que no és fàcil donar amb la tecla, però també ho és que urgeixen polítiques de conciliació que posin la importància de les cures al centre. Necessitem que les administracions acompanyin les famílies augmentant partides i serveis que ens ho posin tot més fàcil. Fem-ho ni que sigui perquè anem cap a un país de vells (en què cada vegada necessitarem més cures) i cap a un país amb pocs nens perquè “amb tot això qui és el valent que s’hi posa!”.

Urgeix un sistema que reguli horaris, ajudi les dones i fomenti la natalitat. Ho veiem pel carrer i ho constaten les dades: fa uns dies coneixíem que Espanya ja és el país europeu de les mares grans. Un de cada deu naixements és d’una dona que ja ha complert els quaranta anys i estem en la proporció més gran de tota la Unió Europea. Només cal anar als parcs infantils per veure que són plens de pares i mares amb els cabells blancs jugant amb els seus fills al sorral o d’avis salvant el sudoku familiar.

No cal fer foc nou de tot. Certament, s’han pres mesures que van en la bona direcció com unificar el mateix temps de baixa per maternitat o paternitat o intentar fomentar les jornades laborals de quatre dies, però està clar que no n’hi ha prou. Cal apostar per la flexibilitat laboral i, si cal, reduir les hores que estem a la feina. Treballar menys perquè treballi més gent i es conciliï millor. Que no sigui massa tard i ens passi el que alerta la poetessa Ajo, i que és una de les grans pors dels periodistes: que a la que ens descuidem, l’actualitat ens acabi robant el present.