En la tensió als mitjans de comunicació de Catalunya, hi ha un grup d’opinadors, els quals se’ls suposa que són dels nostres, que segueixen entestats en construir un discurs de dubtes i de pors. Afirmen que, segons les enquestes i les percepcions personals, hi ha una part del poble català, d’origen divers però inserit de forma imprecisa i oscil·lant per totes les geografies, que no vol una ruptura malgrat que detesta el tracte a què som sotmesos pel poder espanyol. Diuen que hi ha un munt d’actors socials i culturals que no participen de les emocions del catalanisme, que tenen identitats múltiples que permeten d’afirmar que no volen trencar amb els uns (els d’allà,) però que no estan en contra dels altres (els d’aquí).

Aquests que opinen, i no obstant i malgrat no els agradi, estan també afectats, d’una banda, per les grans dificultats teòriques dels conceptes de nació i nacionalisme, fet que els duu a afirmar que és possible preguntar si es pot ser més català que espanyol, o viceversa, i quedar-se tan ample. De l’altra, no han estat capaços d’entendre la famosa paraulota “catalanisme”, la qual, certament, hem necessitat d’incorporar al llenguatge per no ser engolits pel monstre de poder. Aquesta insuficiència ha estat la seva primera excusa per situar-se en un lloc de privilegi, volent fer de pont entre els que sempre han sigut d’aquí, i els que només són d’aquí des que són aquí.

Però el tracte que han volgut mostrar com a generós, atent i comprensiu amb els darrers, plantant-se com si fossin els seus representants però sense ser-ne un d’ells, no ha estat sinó una forma perversa de manipulació: en etiquetar-los com els del camí del mig; en voler-los situar des de sempre al marge per no se sap quins singulars sentiments; en tractar-los com menys capaços perquè no han begut de les emocions seculars dels catalans de sempre; en humiliar-los per descriure’ls com a mereixedors d’una compassió especial perquè són les carns plurals i ambigües del país; en fer tot això, els han tractat no només com a inferiors, sinó com esclaus, situant-se ells, doncs, com els bons amos. No cal que ens sorprenguem: la nostra biografia col·lectiva és plena d’il·lustres esclavistes.

Potser els que han tingut un peu aquí i un peu allà no han pogut resistir-se a aquesta seducció condescendent, però els fills amb dos peus calçats a Catalunya se n’han adonat de l’engany: allò que van deixar de banda el seus, d’allà on van ser foragitats, va ser precisament la manca d’un tracte entre iguals, el genuí respecte que un home atorga a un altre home, la veritable condició política que treballa no en les altes instàncies institucionals, sinó en el cara a cara que imposa la llei de la vida.

Potser tot això ja és sabut i, consegüentment, tot es resumeix a entendre les passions de la humana condició: saber-se important, gairebé imprescindible, en el joc dels equilibris socials és molt temptador. Sentir el poder de la influència social és una experiència gairebé irresistible. Ho diuen els pensadors i ho sentim cadascú de nosaltres. Ara sembla que la història els deixa al marge, i el sentit de compassió neix en uns altres. Però el que han estat fent fins avui ha fet mal i encara fa mal: retorcen la realitat, i creen una divisió per erigir-se com la solució. En tot cas, la seva generositat hauria de seguir el refrany: “un poble no pot sacrificar-se per un home, però un home sí pot sacrificar-se per un poble”. Els que han pensat que han estat fent el bé, avui, ja ho saben. Metafòricament, és clar.