La confessió de Jordi Pujol ha decebut milers de catalans. D’un alt dirigent, sens dubte el més alt de la història recent del país, no s’esperen segons quins comportaments. I encara menys quan aquest alt dirigent es va convertir, per voluntat pròpia i sense que mai li ho demanés ningú, en prescriptor de moral i ètica personals i col·lectives. I encara menys quan aquest alt dirigent era conscient, si no des del primer moment, sí des del segon, de l’absurditat i de la inoportunitat de la maniobra. Més enllà de la immoralitat social que també representa el frau fiscal. Una immoralitat que perpetren una majoria indeterminada contribuents, en graus que varien segons les seves possibilitats, però que no poden permetre’s, de cap manera, els seus representants públics.

La confessió de Jordi Pujol ha tranquil·litzat milers de catalans. Ha alegrat l’escassa vida dels que han viscut amargats durant trenta-cinc anys perquè un enemic de classe, un impostor social, els va arrabassar la presidència de la Generalitat. L’odi i el ressentiment, destil·lats durant tres dècades, ara finalment han pogut esclatar. Nosaltres teníem raó, proclamen finalment satisfets. Això no us fa millors, se’ls pot replicar. Ni justifica el vostre fracàs.

La confessió de Jordi Pujol ha donat raons a milers d’espanyols. Ha permès que respiren, més convençuts encara, tots aquells que defensen que els catalans són una colla de corruptes, un poble viciat, governats per una colla de lladres tan podrits com ells, i que necessiten una tutela colonial que els lligui curt. El control que només ells poden garantir.

La confessió de Jordi Pujol ha tranquil·litzat uns quants espanyols més. La seva llarga feina finalment ha donat resultats. Han desplegat un treball intens per arribar al punt on han arribat. Un frau fiscal amagat durant 34 anys finalment ha aflorat miraculosament en el moment en què més es podia aprofitar. Controlen i administren tota la informació, però no controlen ni administren la realitat, que els déus vulguin que els acabi desbordant.

La confessió de Jordi Pujol és un greu incident que pot considerar-se jugada curta o llarga. La curta demana el retret necessari. La reflexió convenient perquè els líders actuals no repeteixin els errors que tant els busquen. La llarga exigeix superar ràpid el sotrac. Una anècdota no pot desequilibrar la categoria. La categoria que mou milers de catalans en una direcció més justa, més digna i més lliure. Diguin el que diguin els partidaris de les cadenes, els pecats no justifiquen l’esclavitud.