Ara fa tres anys, l'estiu del 2020, el president Puigdemont va afirmar a Prada de Conflent que calia apostar per una "confrontació intel·ligent" amb l'Estat com a única via transitable cap a la independència. Aquesta afirmació va estimular tota mena d'exercicis hermenèutics. Com calia interpretar la significació d'aquest sintagma construït amb la combinació d'aquests dos conceptes? El fet és que Puigdemont mai va fer cap definició descriptiva que desfés especulacions interpretatives...

Els resultats de les eleccions legislatives del passat del 23 de juliol ha fet que Junts tingui una de les claus que poden fer possible o inviable un acord de legislatura entre les esquerres espanyoles i les forces polítiques que representen la plurinacionalitat de l'Estat espanyol. L'alternativa seria jugar a la ruleta provocant repetició de convocatòria electoral. Sembla obvi que no es tracta d'un joc a dos. De Coalició Canària al PSOE, tots els actors polítics concernits tenen la clau del bloqueig o l'acord.

En el cas del PSOE perquè, en mig de contradiccions internes evidents, ha de demostrar prou unitat, cintura i coratge per arribar a acords de profunditat política important que comporten confrontació bronca amb el nacionalisme espanyol hegemònic. I la resta de formacions polítiques perquè han de demostrar que saben tibar al màxim de la corda sense que aquesta es trenqui. Des de la perspectiva de l'independentisme (i del catalanisme en sentit ampli), es tracta d'una oportunitat singular més deguda a les contradiccions de l'Estat que als mateixos encerts.

No ens ha de sorprendre que el marc mental que s'ha imposat en els mitjans de
comunicació és el que qui avui té la clau és Carles Puigdemont. En primer lloc, perquè tothom considera que serà la seva decisió personal la que definirà el posicionament de Junts. I, en segon lloc, perquè el relat polític de Junts dels darrers 5 o 6 anys ha suggerit que la confrontació només pren sentit real quan consolida la intensitat de conflicte amb el
bloqueig institucional. Aquest relat sostingut en el temps és el que ha identificat la posició
de Junts i fa versemblant la idea que Puigdemont pot arribar a provocar la repetició
electoral.

Sigui com sigui, ja hem superat l'etapa de l'hermenèutica. Ara són els fets els que han d'explicar la significació concreta atribuïble a l'expressió "confrontació intel·ligent". Però si els fets han de concordar amb allò que expressa el referit sintagma, té tot el sentit que
intentem aclarir el seu significat més pregonament precís.

D'acord amb el DIEC, confrontar és "l'acció de confrontar o acarar", o bé "l'acció d'oposar-se dos adversaris per a mesurar llurs forces"; "Oposició, pugna". Sembla evident que la interpretació contextual fa pensar més en la idea de pugna que en la d'acarament. Es tracta, doncs d'una pugna, d'una oposició d'adversaris que mesuren forces. I què vol dir que aquesta pugna sigui intel·ligent? Què pot evitar que sigui estúpida o poc intel·ligent? Aquí no caldrà recórrer novament al DIEC. Estem parlant d'intel·ligència política. Aquella que garanteix que les decisions estan fonamentades en anàlisis acurades de la realitat sobre la qual es vol actuar.

Garantir l'acció política intel·ligent en una lògica de pugna, de confrontació requereix tenir en compte un mínim de quatre variables: a) els condicionants del context general; b) l'anàlisi de la relació de forces; c) la identificació dels punts forts i febles dels dos actors polítics confrontats i d) una gestió adequada del tempo polític. Desenvolupar aquests quatre punts requeria un llarg article específic. Podem avançar, però, alguna consideració i apuntar dues conclusions.

El context general mostra un avenç de noves formes d'extrema dreta arreu (i aquí incloc l'aznarisme i Isabel Ayuso) i una crisi sistèmica del "Règim del 78" agreujada per l'anomenada "qüestió territorial", focalitzada de forma preferent a Catalunya. Pel que fa a l'anàlisi de la relació de forces, des del 2017 estem instal·lats en un doble empat: l'empat entre els poders d'Estat i el sobiranisme català i l'empat entre independentisme i unionisme a Catalunya. Un empat amb tendència d'estancament o lent decreixement per l'opció independentista.

El punt feble més important de l'Estat és la crisi de credibilitat de la monarquia (clau de volta de l'actual sistema polític espanyol) i la incapacitat dels dos partits sistèmics (PSOE i PP) d'acordar polítiques d'Estat. El punt feble de l'independentisme és la incapacitat d'arribar a acords estratègics en clau sobiranista que connectin amb sensibilitats socials majoritàries. Finalment, els errors en la gestió del tempo polític han tingut a veure amb no entendre els darrers anys que la conquesta de l'estatalitat catalana s'inscriu en la lògica del que Gramsci en deia "guerra de posicions".

I quina doble conclusió podem apuntar? La primera és que l'oportunitat que l'atzar sembla haver regalat a l'independentisme català només podrà ser adequadament aprofitat si els 14 diputats d'ERC i Junts són capaços de fixar posicions comunes a Madrid tibant al màxim de la corda sense trencar-la. La segona, seria que aprofitant l'oportunitat donada es podria avançar ràpidament en l'enfortiment i la cohesió de la societat catalana. Enfortiment polític, cultural i econòmic. De la llengua al sistema educatiu i de salut; de la cultura a les
infraestructures productives i de mobilitat.

És a dir, fer nació, fer cultura cívica per afrontar amb les millors condicions possibles el
pròxim (i inevitable) embat dels poders d'Estat llargament amarats per l'uniformisme
autoritari del nacionalisme espanyol hegemònic.