Si no hi ha cap sorpresa d'última hora, el Parlament de Catalunya donarà llum verda aquesta setmana als pressupostos de la Generalitat per a 2014. Els comptes dissenyats per la conselleria d'Economia, que encapçala Andreu Mas Colell, tindran tan sols el suport de CiU i ERC. El conseller destaca que els pressupostos “posen fi a les retallades” i “arriben al límit de la despesa social”, que suposa un 70% del pressupost (tot i que, després de les tisorades dels últims anys, en termes absoluts ha retrocedit a nivells de 2004). ERC hi donarà suport en el marc dels acords amb CiU per garantir la consulta, si bé el seu portaveu d'assumptes econòmics, Pere Aragonès, considera que “no cobreixen totes les necessitats” i “no es poden presentar com a magnífics”. La resta de partits hi votaran en contra. Els pròxims dies llegirem un reguitzell de dades sobre què ingressarà la Generalitat i què gastarà cada departament. Tanmateix, hi haurà una conselleria amb una gran dotació de la que els mitjans parlaran més aviat poc. Es tracta d'un departament invisible, sense conseller ni director general ni gabinet de premsa. David Fernández, diputat de la CUP, la va batejar com la conselleria dels Interessos del Deute.

La conselleria dels Interessos del Deute és la tercera en volum de pressupost: 2.077 milions d'euros, tan sols per darrera de Sanitat (8.216,2 milions) i Educació (4.147,4). La seva dotació és 9,6 cops superior al pressupost del departament de Cultura, 3,9 cops superior al del departament d'Empresa i Ocupació i gairebé dobla els departaments d'Interior i Economia. A diferència d'altres àrees, però, la conselleria dels Interessos del Deute no ha experimentat cap retallada durant els últims anys. Al contrari: no ha fet més que créixer, sobretot des que CiU va accedir al Govern l'any 2010. Segons dades del propi departament d'Economia, entre 2008 i 2013, la Generalitat ha dedicat un total de 7.627 milions d'euros només a satisfer interessos a creditors. Un 68% del total (5.215 milions d'euros) s'han generat els anys 2011, 2012 i 2013, amb Artur Mas al capdavant de la Generalitat. Si hi sumem la previsió per 2014, en tan sols set anys haurem pagat 9.701 milions d'interessos: una sagnia. Pel que fa al deute total de la Generalitat, el mateix executiu preveu que en acabar l'actual exercici s'enfili fins als 59.914 milions d'euros. Si tenim en compte que segons les dades del Banc d'Espanya l'any 2010 la xifra era de 34.697 milions, podem concloure que en tan sols quatre anys de Govern CiU haurà generat 25.217 milions d'euros més de deute. El tripartit va incrementar-lo en 23.779 milions... en set anys.

La Generalitat no ha destacat mai per ser una administració extremadament transparent. Tanmateix, pel que fa a la  conselleria dels Interessos del Deute, la opacitat és absoluta. I potser ja és hora que les coses canviïn. Per clarificar l'actual situació seria desitjable iniciar un procés d'auditoria pública, tal com han fet altres països en situacions similars com l'Equador de Rafael Correa. Tenint en compte que el procés sobiranista ha de permetre als catalans plantejar-se com haurà de ser l'estat que s'acabi constituint, sens dubte és el moment ideal per emprendre una iniciativa d'aquest tipus. L'auditoria, supervisada per la Generalitat i el Parlament, hauria de permetre determinar l'origen del deute, la seva composició, els seus responsables polítics i els creditors principals. Un cop haguem posat ordre, si es dóna el cas i emparant-se en les resolucions de Nacions Unides, la Generalitat podria declarar nul aquells deutes que, pel seu impacte social, econòmic i cultural, pugui ser considerats il·legítims. Ras i curt: no pagar. No seríem l'únic país que ho ha fet. Segons un estudi de l'FMI, en els últims 180 anys els estats han deixat de pagar el seu deute sobirà fen 257 ocasions. Només entre 1981 i 1990 hi va haver 74 impagaments.

Tanmateix, al marge d'auditories, el govern d'Artur Mas podria anar per feina i, tenint en compte la situació d'excepcionalitat que travessa el país, decretar ja ara una moratòria total o parcial sobre el pagament dels interessos a entitats bancàries. Per exemple: podrien limitar-se, moderar-se o postposar-se els pagaments que vagin destinats a bancs i caixes que hagin rebut fons públics del FROB. Difícil? Impossible? Bastons a les rodes del procés sobiranista? Siguem seriosos: si entitats com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca o els jubilats de les preferents estan aconseguit posar contra les cordes als bancs només a base de mobiltizació social... Què no podria fer un Parlament i un Govern que plantessin cara? Encetar un camí com aquest serà difícil i tindrà complicacions, però l'actual espiral d'endeutament ja sabem on ens condueix. I el destí final no és la Ítaca somiada, sinó la Grècia derruïda.