Hem sentit diverses veus en els darrers dies explicant-nos per què la consulta pot no arribar-se a fer. No es tracta tant de si és il·legal, com del què en base a aquesta il·legalitat- decideixin fer o no fer, o deixin fer o no fer, els governs català i espanyol. I tot i que no els falti raó, totes elles conclouen que cal seguir endavant amb el procés que el Parlament ha encetat. Perquè així ens carreguem de raons; perquè nosaltres sí que creiem en la democràcia; i perquè en democràcia la legalitat es pot canviar. Perquè, en democràcia, és el poble qui dicta la legalitat i no al contrari.
I perquè la il·legalitat que, a tenor d’alguns, vol cometre Catalunya, ja l’han comès abans –només a Europa i al segle XX- Noruega, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Lituània, Estònia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Eslovàquia, Montenegro i Kosovo. I més enllà de la legalitat vigent en cada un d’aquests territoris i de la situació sociopolítica en que es va donar cada una d’aquestes secessions, la legalitat internacional els emparava, igual com empara a Catalunya.
Perquè la consulta és il·legal llevat d’alguna cosa, llevat del dret internacional. I, tal i com va dictar el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia el juliol de 2010, no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. En canvi, sí queda clar que, quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona. Que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat de la ciutadania sinó que és aquesta la que determina, i modifica quan sigui necessari, la llei.
Encara que a alguns juristes espanyols no els agradi, aquesta sentència marca un abans i un després; no es tracta d’una sentència menor ni excèntrica, sinó que defineix i clarifica el concepte. Així que, segons el dret internacional, la voluntat democràtica dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, expressada ja sigui en una consulta il·legal o en unes eleccions plebiscitàries, i fins i tot, una declaració unilateral d’independència que se’n derivés, seria i és perfectament legal. Per això podem ser optimistes.
ARA A PORTADA
-
Alejandro Fernández no serà al primer acte de Feijóo a Catalunya després del congrés del PP Pep Martí i Vallverdú
-
-
El Suprem apunta al finançament del PSOE: demana informació sobre les donacions d'Ábalos al partit Redacció
-
El 17% dels nascuts en famílies castellanoparlants fa servir el català habitualment Ona Sindreu Cladera
-
08 de febrer de 2013
Et pot interessar
- Benvinguts a Sabadei, ciutat sense llei Rafael Marín
- Una qüestió que no ha qüestionat Sánchez Montserrat Nebrera
- Acabar com el rosari de l'Aurora Josep-Lluís Carod-Rovira
- Per què respirar si saps el final Joan Foguet
- Quan es crema el cul de Catalunya Irene Montagut
- Quan la terra crema, ells parlen d’ampliar aeroports Eulàlia Reguant