En 2015, cinc anys després de la sentència de l’Estatut que va trencar el pacte constitucional i va impulsar de forma definitiva el creixement de l’independentisme fins esdevenir majoria a la societat catalana, l’Estat va doblar l’aposta pel Poder Judicial com a encarregat de resoldre el conflicte amb Catalunya. Ho va fer tramitant per la via exprés la reforma del Tribunal Constitucional.

A partir d’aleshores, el TC –un òrgan que per definició se situa al marge del Poder Judicial i ha d’exercir el control de constitucionalitat de les normes– va adquirir facultats d’execució penal, una aberració jurídica sense comparació en qualsevol democràcia consolidada. El TC pot fins i tot executar les seves sentències sense escoltar les parts. Una reforma ad hoc creada exclusivament per reprimir l’independentisme.

L’única resposta que l’Estat ha donat a les aspiracions catalanes ha estat la repressió judicial amb l'assistència de les forces policials i l’aparell mediàtic, sense deixar cap escletxa a la política o a la negociació. El clímax va arribar amb la violenta resposta al referèndum de 2017 i la persecució posterior, que encara dura.

Era evident que si l’embat de 2017 fracassava, la contraofensiva de l’Estat seria despietada, dirigida a eliminar la dissidència i a evitar que en el futur es pogués reproduir una situació similar. Una idea compartida per totes les forces polítiques d’àmbit estatal, sigui quin sigui el color polític. Per això es va acordar tan fàcilment i ràpida la renovació del TC amb el concurs de PP i PSOE, i la resta de partits mirant cap a una altra banda.

És sabut que l’Estat considera la llengua catalana una de les causes de la voluntat separatista d’una majoria de la societat catalana. La Justícia continua executant el mandat atorgat d’acabar amb l’independentisme, i l’arraconament del català és una pas més en aquesta direcció. És un lloc comú a l’Estat assegurar que l’escola i els mitjans públics en català han “adoctrinat” la població, per això són els objectius a batre.

Un cop reprimit i “pacificat” el front polític, ara els canons s’han orientat cap a l’escola. La Justícia dispara el primer projectil i els mitjans de comunicació de l’Estat –gairebé tots, de tot l’espectre ideològic– se sumen a l’atac amb una fantasia que mostra el castellà bandejat a Catalunya, nens perseguits a pedrades i –no falla– comparacions inacceptables amb el nazisme i l’apartheid.

Un cop anihilat el sistema d’immersió lingüística i arraconat el català a les escoles, vindrà el torn dels mitjans públics. L’autogovern català, despullat de poder real i condicionat per la repressió, no pot fer front a la contraofensiva. Caldrà una resposta conjunta com a societat, més enllà de la política, que haurà de fer front amb determinació i coratge a un Estat que ha premut l’accelerador i vol acabar d’una vegada per totes amb la diversitat cultural que veu com una amenaça a la seva integritat territorial.