Les columnes d’opinió i els editorials han corregut molt a decretar el “retorn a la política” de Carles Puigdemont i Junts. És cert que l’acord sobre la Mesa del Congrés va en direcció contrària a les proclames electorals de bloqueig i als documents estratègics del Consell de la República, de caràcter insurreccional; també ho és que exactament el mateix acord, si hagués estat signat per ERC en solitari, hauria estat qualificat per Warterloo i les seves terminals mediàtiques de nova rendició o d’emblanquiment del Regne. I encara és més cert que la cessió de diputats del PSOE per poder formar grup propi hauria estat titllada d’humiliació per veus que ara callen, disciplinades. Sí, Junts ha traspassat la porta del diàleg i la negociació, però això no vol dir forçosament que s’acabi quedant dins de l’habitació. Encara en pot sortir per la finestra.
 
Puigdemont té a les mans un sudoku complicat de quadrar. Necessita un marc negociador assumible per al PSOE, però que alhora sigui coherent amb la narrativa de l’exili, que sigui acceptat pel sector borrasista per evitar el trencament del partit, i que sigui beneït per l’ANC per evitar el risc d’una quarta llista independentista en les pròximes eleccions al Parlament. Missió complicadíssima, perquè el PSOE també té les seves línies vermelles. L’amnistia pot encaixar en l’ensucrat i paternalista discurs del retrobament amb què Sánchez va guarnir els indults, i a més els juristes ja han dit que té cabuda a la Constitució. Però el referèndum, ai, el referèndum! La unitat d’Espanya no es pregunta, i menys a canvi d’una investidura i amb el PSC guanyant eleccions a Catalunya.
 
Solucions que en lògica gradualista serien un salt endavant històric, com per exemple el traspàs total de les infraestructures (trens, port i aeroport), sumat per exemple a una llei orgànica de llengües que tanqués la porta a les intromissions judicials, o a un pacte fiscal com el que Mas va plantejar a Rajoy, són considerades “autonomistes” per una part significativa de Junts i el seu entorn. Un resultat negociador com aquest, ratificat en referèndum i amanit amb un retorn triomfal de l’exili via amnistia, convertiria Puigdemont en el polític catalanista més important de la història, però els darrers cinc anys el president a l’exili ha permès i fomentat el maximalisme discursiu amb l’objectiu de desgastar i demonitzar ERC per la seva aposta pel diàleg, i ara aquest discurs és una cotilla molt cenyida que no deixa gaire marge a la política.
 
La cotilla té traducció electoral, a més: uns quants centenars de milers de persones, votants de Junts o abstencionistes, que creuen fermament que amb l’estat no s’hi ha de negociar res que no sigui un referèndum de sí o no a la independència. És molt difícil que Puigdemont faci el gir pragmàtic si no està segur que els que l’han seguit fins ara continuaran al seu costat. No ha aguantat el que ha aguantat per acabar essent titllat de traïdor. Dèiem al començament que Junts encara pot saltar de l’habitació del diàleg per la finestra. Dependrà de fins a quin punt estrenyi la cotilla