No han servit cap de les excuses plantejades per la Moncloa: ni el desplegament de recursos públics, ni la complexitat de l'agenda presidencial ni, per descomptat, la seguretat. Rajoy haurà de declarar dimecres en persona a l'Audiència Nacional pel cas Gürtel. S'han acabat els plasmes. Al president espanyol li pertocarà explicar davant del jutge què en sabia del presumpte finançament irregular del seu partit. No s'esperen, però, focs artificials. Si ens remetem als precedents, Rajoy buscarà sortir de la seu judicial de San Fernando de Henares el menys tacat possible. Fins ara, ha esquivat el cas Gürtel com una anguila: ha negat les afectacions personals i al partit, ha intentat minimitzar-ne els costos polítics i ha entorpit, tant com ha pogut, la investigació.

El PP fa temps que ha demostrat saber utilitzar el poder en benefici propi, sobretot en la carpeta de la corrupció. El Congrés ho va certificar la setmana passada, quan va concloure que els populars van fer un ús partidista de l'estructura del Ministeri de l'Interior, ja sigui en forma de guerra bruta contra el sobiranisme o d'atacs personalitzats als adversaris polítics. Els dubtes sobre l'actuació de la Fiscalia Anticorrupció -dirigents del PP consideraven Manuel Moix un fiscal de confiança- en són un altre exemple. I la instrucció del cas Gürtel sintetitza el joc subterrani que han practicat els populars en l'última dècada. Baltasar Garzón només va trobar traves en la investigació -els seus intents per evitar que s'arxivés la causa li van acabar costant la carrera com a jutge-, i quan l'evidència es va fer insostenible -ja amb Pablo Ruz al capdavant de la instrucció-, Rajoy i la seva guàrdia pretoriana van deixar d'animar Luis Bárcenas -"Luis, sé fuerte"- per convertir-lo en un delinqüent comú que actuava en solitari.

Més que l'interès ciutadà, Rajoy sempre ha prioritzat salvar el coll i protegir el partit. No li ha anat malament. Pel camí, ha perdut vots i companys de viatge, però ha mantingut la presidència del PP i la Moncloa. Enrere queden declaracions inquietants -com quan va afirmar que el que apareixia als papers de Bárcenas era "fals" excepte "algunes coses"- o eufemismes tèrbols que han fet fortuna, com la "comptabilitat extracomptable" descrita per Bárcenas per referir-se a la caixa B del partit. Avui el discurs contra la corrupció del seu govern -apuntalat per la falsa regeneració de Ciutadans- no té cap credibilitat.

I d'això es tracta, de credibilitat. O, més ben dit, de la pèrdua de credibilitat. Quina paradoxa: el mateix Rajoy que aquest dimecres declararà com a testimoni en el cas Gürtel -el major cas de saqueig de les arques públiques investigat a Espanya- és el que divendres reclamarà a la Generalitat que certifiqui cada euro des les seves despeses. Amb una amenaça afegida: si el Govern no ho fa, no podrà continuar cobrant del fons de liquiditat autonòmica (FLA). Perquè es poden intervenir les finances d'un país amb el pretext de 6.150 euros de destí sospitós -sospitós, a ulls de Rajoy, esclar- i, en canvi, no cal oferir explicacions per totes els diners que desapareixen per les clavegueres de l'Estat. Unes clavegueres que acumulen porqueria.

El sobiranisme ho té tot en contra camí de l'1 d'octubre. Els dubtes entre els socis -que s'han mirat amb recel els darrers mesos- han afectat els preparatius del referèndum, l'enquesta del CEO indica un suport decreixent a la independència -tot i el compromís dels electors sobiranistes amb la consulta vinculant- i l'Estat té eines al seu abast per provar de boicotejar la votació. De moment, des de Madrid han sabut trobar escletxes per generar inquietud, per exemple, fixant-se en el patrimoni dels càrrecs electes. Constatades les dificultats, que són múltiples, l'independentisme ha de saber jugar les seves cartes: treure rendiment a la legitimitat de les urnes i alimentar el descrèdit creixent del PP, principal obstacle al dret a decidir. Rajoy, el mateix Rajoy que conviu amb Gürtel, només pot actuar amb proporcionalitat. Té força, però no tanta. El terreny que trepitja també és pantanós.