"Sóc l’africanista que mai ha estat a l’Àfrica". I esclata a riure, amb una riallada generosa, plena, honesta. És una sort tenir-la jugant al nostre equip. És una Sàvia, amb majúscules. I un feix de llum enmig de la foscor de les polèmiques estèrils d’enguany amb la concessió de les nostrades Creus de Sant Jordi. No és ni Leo Messi ni Núria de Gispert. És la reputada lingüista Carme Junyent, que diumenge vam tenir la sort d’entrevistar al Via Lliure de RAC1. Una de les veus més autoritzades del país a l’hora de parlar de llengua en el sentit més ampli. És professora a la UB, principal investigadora del GELA, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, especialista en substitució lingüística i antropologia lingüística. I efectivament, africanista sense haver trepitjar mai l’Àfrica.

“Em vaig enamorar per primer cop de les llengües per culpa del Swahili. Després van venir la resta”. La resta ningú acaba de saber quines (ni quantes) són. I feia cara de pòquer cada cop que li ho preguntava. “Un lingüista no et dirà mai quantes llengües parla. Perquè les llengües no existeixen. Jo puc dir que domino una llengua que puc traduïr si, en canvi no sé ni demanar un cafè? Si et serveix, m’he tret algun certificat, i per tant he estudiat, 17 llengües diferents, sense comptar el català i el castellà”. La resposta més propera possible. Ha estudiat i coneix, de forma més o menys intensa 19 llengües.

Qui pot negar-li a Carme Junyent el seu coneixement, la seva estima a la llengua? A les llengües? Entre d’altres coses, es dedica a caçar parlants de tots els idiomes possibles que es parlen a Catalunya. I en fa un inventari. Diu que a casa nostra es parlen vora 310 llengües diferents. I un 10% de la població catalana no té cap dels dos idiomes oficials del país com a primera llengua. Això sí, assegura que aquest entorn multilingüístic sol ser beneficiós per les llengües amenaçades, com ara català. Però avisa: “Quan vam crear el GELA fa 20 anys jo ja creixa que el català era una llengua amenaçada. Però hem empitjorat molt. I més ràpidament del que creia llavors”.

Per què, doncs, el català es troba en una situació de degradació? Segons Junyent, coincideixen dos factors que són mortals per a qualsevol llengua minoritzada i que es reconeixen com a simptomàtics d’un procés de desaparició. El primer, que el nombre de parlants joves descendeixi. Fins i tot si han estat educats en aquella llengua. I el segon, que un gruix important dels adults que de joves parlaven aquell idioma, hagin començat a parlar-lo menys. I el català té tots dos indicadors. Per tant, tot fa pensar que és una llengua en procés d’extinció. Segons Junyent, no és una situació irreversible però s’hi acosta molt.

Què s’hi pot fer? La clau en són els parlants. “Els catalans, si volem que el català sobrevisqui tenim una funció importantíssima que és parlar-lo. Parlar-lo sempre que puguem. Parlar-lo. I també ens cal la solidaritat dels parlants de llengües dominants. Si no hi juguem tots, estem perduts”. Aquest punt és clau, la de la posició de llengües poderoses com el castellà i l’ús que se’n pot fer per arrelar discursos polítics, Junyent respon: “Jo calculo que sempre hi ha un 15% de militants d’una llengua, un 15% d’hostils. I un 70% d’indiferents. S’ha de treballar amb aquests últims, que són la gran majoria. Amb els hostils no hi ha res a fer i és esgotador.”

Carme Junyent és una de les veus tranquil·les més interessants d’escoltar al país quan parlem de parlar. Quan ataquem el seguit de constel·lacions simbòliques que qualsevol llengua construeix i que són irrepetibles. És una de les Creus de Sant Jordi més merescudes dels últims temps, encara que defugi el protagonisme. Diu: “M’he acostumat a ser impermeable als atacs. Però me n’he adonat que això té el preu que també t’impermeabilitzes a l’elogi.”

Per cert, Carme Junyent, perquè sent africanista mai has trepitjat l’Àfrica? “Primer perquè no vaig poder. El cop que més a prop vaig ser-hi va ser quan vaig demanar un lectorat a Der Es Salam, a Tanzània. Vaig anar passant totes les fases per correu postal fins que al final als organitzadors se’ls va acudir preguntar-me si era un home o una dona. I allà es va acabar. Després, quan va néixer el meu fill ja no vaig poder. I finalment, de més gran, he decidit que mai visitaré l’Àfrica. Sobretot, perquè tinc por que m’agradi. T’imagines que me’n vaig a l’Àfrica i m’entusiasma? Pensaré: m’ho he perdut! I no vull viure el que em queda de vida amargada pensant que no he fet alguna cosa que m’hauria agradat fer. T’imagines que passats els 50 m’adono que la meva vida hauria d’haver estat una altra? Jo he nascut per ser feliç, tu”.

Carme Junyent. Sàvia entre savis. Una sort i un luxe que jugui al nostre equip.