Del procés sobiranista a l'emergència de Podemos passant pels nous populismes i la incomoditat transversal que viu la democràcia europea. El fantasma de la revolta ciutadana recorre Europa. Hi ha inquietud, hi ha tensió, hi ha una angoixa indefinida i el desig d'alguna cosa més.

Els extrems del joc polític han recollit fins ara una part d'aquesta efervescència. El Front Nacional a França, els bolivarians telegènics a Espanya i l'antieuropeisme agre al Regne Unit. Els extrems ho recullen però l'onada és transversal i va dels joves sense un futur clar a les classes mitjanes que han perdut la seguretat que les definia. Subjectes polítics passius que abandonen la letargia amb ganes de ser escoltats. Noves veus amb nous missatges. Però els extrems no guanyen espais per les seves propostes sinó per incompareixença del contrari. Els partits tradicionals eviten encarar de debò els grans interrogants del moment present. La política s'ha convertit en el terreny de la impostura i l'eufemisme. Les qüestions difícils s'eviten o s'amaguen i els silencis obren espais a la demagògia.

Fa sis anys que la crisi es deixa sentir d'una o altra manera a tot Europa, trinxant els equilibris socials i les finances públiques al sud del continent i passant el ribot al benestar del nord. La crisi econòmica ho amara tot però no és la causa de tots els efectes. La tensió política i social d'avui ja es deixava sentir abans del daltabaix però quedava tapada per l'aparent prosperitat del crèdit fàcil i el consum low cost.

Hi havia crisi abans de la crisi. La crisi va més enllà de la crisi. L'any 2006 una comissió independent del Parlament britànic publicava l'informe Power to the people. L'estudi resseguia l'emergència d'uns nous ciutadans que aspiraven a anar més enllà del sistema representatiu mediatitzat pels partits polítics. Ciutadans que aspiraven a un reequilibri de poder i a un major protagonisme a través d'una democràcia més horitzontal. Partits oberts, iniciatives legislatives ciutadanes àgils i accessibles, més transparència i més espais de participació efectiva. Pocs mesos després, el polonès Michel Wieviorka publicava el llibre coral La primavera de la política en que una colla d'intel·lectuals i acadèmics repassaven el declivi de la democràcia i exigien un reencís. Tensió social, reptes culturals, el nou individualisme i la necessitat de refundar les institucions públiques per conjugar-les amb la globalització. Tot hi era present. El mateix any 2007 el Grup Hayek presentava a Barcelona un Informe sobre la qualitat de la nostra democràcia amb diagnòstics i receptes força similars. L'atur i el terratrèmol social només han aguditzat unes tensions que ja es deixaven sentir quan tot era una festa.

La crisi econòmica no és la causa de res sinó un efecte més dels desajustos i les tensions provocades per un món que canvia de forma accelerada. Avui la impostura i l'eufemisme són tot just l'avantsala de irrellevància.