Una gran part de ciutadans i treballadors creuen que aquesta en la que estem immersos  i contra la que batallem cada dia, és una crisi més, que durarà més o menys, i de la qual en sortirem tard o d’hora per retornar a l’estadi anterior. Res més allunyat de la realitat, perquè la majoria de la gent encara no és conscient del que està passant.

Els anys anteriors a l’actual crisi han estat marcats per bombolles financeres, immobiliàries i de tota mena, que han acabat per deixar sota mínims l’economia real a nivell global. Crear riquesa, esdevenir ric en definitiva, no era qüestió d’esforç, ni de treball constant, ni de res semblant, sinó que aquesta abundància en dividends es va basar en les transaccions financeres, que eren deu vegades superiors a les dels intercanvis comercials, o dit d’una altra manera: especulant.

L’any 2008, i amb els començaments d’aquestes crisis econòmica i financera,  Nicolas Sarkozy ja va proposar reinventar el capitalisme. Les mirades de molts ciutadans es dirigien cap els que havien provocat el desastre financer, encara que malgrat ser-ne convictes i confessos, molt pocs com ara Bernat Madoff, que va estafar 37.400 milions d’euros en diversos països, van ser processats i condemnats.

La crisi ha estat i és internacional, encara que a l’Estat espanyol té unes connotacions encara més pejoratives que a molts altres països de la UE, com per exemple Alemanya, Àustria o França, que ja n’estan sortint. La principal problemàtica que ha patit l’Estat espanyol en aquest aspecte ha estat, a més de no reconèixer d’entrada que la crisi era un fet que ja afectava la columna vertebral i els òrgans vitals de l’economia espanyola, i que un cop reconegut l'estat de crisi, s'ha actuat amb una lentitud més que perjudicial que ha dissipat la capacitat de reacció, com si la problemàtica no fos extremadament greu. Tot això afegit a un model de creixement econòmic fonamentat en molta construcció, i també en una mala previsió a l'alta d'ingressos procedents d'un turisme de poca qualitat i poca sostenibilitat, que sumat a la minsa inversió, mà d’obra barata i contractes precaris, va esdevenir en molts casos i per a alguns un negoci rodó d’entrada, sí, però letal a la llarga. En aquest context cal dir que els industrials catalans, que han resistit sense gaires o cap guany i han reinvertit en les seves empreses per enfortir-les, mereixen una menció molt específica i un gran reconeixement a tots els nivells i en general.

Avui els mercats, i lluny del control dels polítics (encara que hi hagi qui ho posa tot al mateix sac perquè des de la política s’han rescatat entitats financeres en crisi, precisament per no permetre la caiguda en la fallida i el col·lapse total dels estats, per l’efecte domino que això hagués generat) han imposat les seves regles: amb la seguretat dels rescats amb diners públics, els financers  han esdevingut cada cop més rics, els seus bancs han estat salvats, i la gent ha hagut de pagar els seus excessos. Mala peça al teler que ha generat aquesta dita revolució dels indignats.

Les mesures impulsades des de la UE i especialment la crida a l’austeritat, l’ajust pressupostari i les reformes estructurals, en el Pla de Governança Econòmica o el Pacte de l’Euro, plantegen els ajustos socials i de salaris i pensions, com un instrument amortidor que ha de substituir el paper que tenia –abans de l’euro- la devaluació de la moneda, cosa que ha donat pas a una espiral de deflació competitiva salarial. Aquestes mesures, a més de ser impopulars, de moment i allà on s’han aplicat com a Mèxic, Argentina, els països asiàtics, Grècia, Portugal o Irlanda no s’han demostrat eficients, a més de posar en perill la cohesió social europea i el seu futur com a gran estat d'estats i nacions.

En el cas de Catalunya encara ho tenim més complicat. Els indignats centren la seva força al cor del nostre país, i reclamen al Parlament de Catalunya el que encara no han exigit al Congrés espanyol: que cessin les retallades i que els polítics deixin de fer política en el sentit tradicional de l’accepció lingüística. Què ha de fer el Govern de Catalunya? Si d’una banda el Govern central li escatima els diners avançats del Fons de Competitivitat, i d’altra aquest mateix Govern li exigeix ajustar encara més els pressupostos. Què ha de fer el Govern de Catalunya?, si la branca catalana del partit del Govern central, el PSC, no li aprova el pressupost perquè en aquest s’hi inclouen les retallades per poder arribar, si més no fins a l’altre pressupost. Com ha d'actuar el Govern català? si el Govern central d’altra banda, deu a Catalunya prop de tres milions d’euros amb els quals no s’hi pot comptar, i no té en compte per a res aquest dèficit fiscal tan agreujant que es tradueix en xifres astronòmiques? Si observem el pressupost de Catalunya el 2010, veurem que era de 39.700 milions d'euros, i que el dèficit pujava fins als 22.000 milions, el dèficit, doncs, representa el 55% de tot el pressupost català. D'altra banda, podem comprovar que la inversió estatal en infraestructures a Catalunya és més que deficient.

És clar que són lògiques les protestes de molta gent “indignada” per aquestes retallades i ajustos, però, no són també lícites les queixes del Govern de Catalunya? que ha esdevingut l’ase dels cops de tothom, i mai millor dit, perquè des que fa set mesos, quan es va estrenar en les seves responsabilitats, no ha parat de rebre acusacions i garrotades a tort i a dret pertot. I això tampoc no és just.