Davant de la discussió sobre la Barcelona de la franquícia i la Barcelona de les idees pròpies, el festival Cruïlla BCN, que comença avui al Parc del Fòrum, apunta cap a la segona direcció. És una mostra musical amb una vocació molt oberta, que no es basa en reproduir una fórmula que funcioni a alguna altra banda del món, sinó que mira de construir un motlle nou, que no es poca cosa.

Un festival per a l’era Spotify, en què, cada cop més, escoltem música passant d’un gènere a l’altre sense limitacions mentals. Amb un accent global força creïble, no global com a eufemisme trampós d’anglòfon, ni de “ciudadanos del mundo”, ja ens entenem, i que en la seva vocació multicultural no només es dedica a programar propostes de mig planeta, inclosos grups tuareg o rapers caribenys, sinó fins i tot, impressionant, les que sorgeixen d’una escena tan exòtica com la catalana.

Hem d’aspirar a això, a fer coses diferents, pròpies, a inventar, no a importar. El cosmopolitisme no consisteix en copiar el que fan a Londres o Nova York, ni en obsessionar-nos en atreure molts estrangers. Això no és internacionalisme, això és província. El cosmopolitisme és que t’importi un rave si ets o no cosmopolita. Hem de saber construir el nostre camí sense que ens tregui la son el què diran allà o més enllà. Catalunya, Barcelona, són històricament llocs de trànsit, no pas culs-de-sac, i té tot el sentit del món que donem continuïtat a aquesta tradició. I que es noti que tenim una mirada al món diferent, no una còpia d’una còpia. I que no perdem de vista el país on som.

Vet aquí un festival on figures de l’star system anglo com Damon Albarn (Blur) o Jack Johnson es col·loquen a un nivell semblant al dels portorriquenys Calle 13 (compromesos, per cert, amb la causa independentista de l’illa, que, tot s’ha de dir, després del referèndum del 2012 no viu dies gaire eufòrics), els malians Tinariwen o el serbi Emir Kusturica. I un munt de catalans: Za!, Maria Rodés, l’Orquestra Fireluche, Txarango, Nueva Vulcano…

Propostes com les de Cruïlla van en una direcció interessant i imaginativa, sí, però si el públic no en compra entrades, res tindrà sentit i el discurs d’aquest article quedarà com una absurda fantasia de periodista musical que vol arreglar el país. “I mira que era maco, el que deia…” Sí, al final, i molt més en el món que està venint, algú ha de pagar tot això. Tots nosaltres, si és que ho desitgem de debò.