El Sahel és una regió de transició entre el desert del Sàhara al nord i la sabana al sud que travessa el continent africà d’est a oest. Comprèn Eritrea, Sudan, Sudan del Sud, República Centreafricana, el Txad, Níger, Nigèria, Mali, Burkina Faso, Mauritània i el Senegal i el nord del Camerun i d’Etiòpia.

Fa un miler d’anys, l’intercanvi d’or, de sal, d’altres productes i d’esclaus, sobretot a l’est, dona lloc a un comerç transsaharià que connectava el Sahel amb el nord d’Àfrica i la península aràbiga. A l’oest, això afavoreix l’aparició de regnes sahelians com el de Ghana (segles VIII-XII, als actuals Mauritània i Mali), Mali (segles XIII-XVII, Mauritània, Mali, Senegal, Guinea i Níger), i Songhai (segles VII/XIV-XVI, Senegal, Mauritània, Mali, Guinea, Burkina Faso, Níger, Nigèria i Benín). A l’est alimenta la influència dels països de la península aràbiga. A partir del segle XVII, l’arribada dels europeus a les costes atlàntiques (funden Sant Lluís del Senegal el 1659) suposa la introducció de les armes de foc, el capgirament dels eixos comercials que passen de sud a nord a, parcialment, d’est a oest on hi ha els ports controlats pels europeus i desestabilitzen les relacions de poder a la regió que coneix conflictes importants, com la guerra de Char Bouba (1644-1674) que assola els actuals Senegal, Mauritània i el Sàhara Occidental.

Al llarg dels segles XIX i XX, la regió queda sotmesa als colonialismes francès (Sahel occidental i central), britànic (Nigèria i Sudan) i italià (Eritrea). El 1960, en paral·lel a la Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials de l’ONU (resolució 1514), té lloc la independència de les colònies franceses i de Nigèria (el Sudan era independent des del 1956, Eritrea ho serà el 1993 i el Sudan del Sud el 2013). A les independències segueix, sovint, un període de turbulències, de cops d'estat i d’inestabilitat política, propiciat per la ingerència de les dues grans potències que en plena guerra freda es disputen la influència sobre els nous països i de les antigues metròpolis que no s’avenen a perdre-la. És el cas de França que, entre 1958 i 2019, participa en prop de mig centenar d’operacions militars a l’Àfrica i manté bases i efectius militars a Mauritània, el Senegal, Níger, el Txad, Burkina Faso, el Mali i la República Centreafricana. Amb la desaparició de l'URSS i la fi de la guerra freda sorgeixen noves contingències geopolítiques en una regió que es converteix en escenari més de la rivalitat entre la Xina, els Estats Units, la UE i Rússia (a través del Grup Wagner).

En el cas del Sahel, pot semblar que la inestabilitat política no té a veure amb ingerències exteriors atès que comprèn alguns dels països més pobres del món (en termes de PIB per càpita) com de menys desenvolupament humà (segons l’índex PNUD de Nacions Unides). En efecte, Eritrea ocupa el lloc 176 en el PNUD (sobre un total de 189 països) i té un PIB per càpita de 1.600 dòlars, lloc 216 (sobre un total de 229 països); Burkina Faso, 184, 2.200 dòlars i 207; Mali, 186, 2.100 dòlars i 211; República Centreafricana, 188, 800 dòlars i 228; Níger, 189, 1.200 dòlars i 224; Txad, 190, 1.400 dòlars i 222; i Sudan del Sud, 191, 1.600 dòlars i 215. Però, no són, necessàriament, països pobres en recursos naturals: petroli (Nigèria, un gegant, producció d’1,7 milions de barrils diaris i unes reserves de 36,9 miliards de barrils -també té unes reserves de gas natural de 5,761 miliards de m3, a més de ser el sisè país amb més població del món, 230 milions d’habitants-, Sudan i Sudan del Sud i, amb reserves modestes, Txad i Níger), or (Senegal, República Centreafricana, Mali, Burkina Faso i Mauritània), diamants (República Centreafricana), urani (Níger i el Senegal que té zircó que conté urani i tori) i terres rares (Nigèria).

A finals del segle XX, comença un període menys conflictiu, però alhora més insegur. El retraïment soviètic provoca un cert desinterès de Washington en la regió i una més gran ingerència francesa i britànica. Al mateix temps, la creació d’Al-Qaida a Peshawar (Pakistan), un subproducte de la implicació de Washington en el suport als mujahidins afganesos en la lluita contra l’Exèrcit Roig, i el cop d'estat dels militars algerians el gener de 1992 -amb un cert vistiplau europeu- per impedir la victòria del Front Islàmic de Salvació (FIS) afegiran nous actors a l’escenari polític del Sahel. A Algèria, la il·legalització del FIS, el retorn dels mujahidins algerians de l’Afganistan i la guerra soterrada contra el règim militar, provoquen la radicalització d’alguns sectors de l’islam polític que desemboca en la creació del Grup Islàmic Armat (GIA), després en el Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (GSPC) i ja en el segle actual d’Al-Qaida en el Magrib Islàmic (AQMI) -i els seus satèl·lits, com Ansar Dine- que, molt aviat estendrà les seves accions terroristes al Sahel, es beneficiarà de la revolta independentista tuareg al Mali i es coordinarà amb altres dos grups molt actius que també actuen al Sahel, el nigerià Boko Haram i el somali Al-Xabab amb capacitat d’acció en els països veïns. En el darrer any, el terrorisme ha provocat 10.000 víctimes a Burkina Faso, Mali i Níger.

L’ascens dels grups radicals (vinculats a Al-Qaida i a Estat Islàmic) provoca el retorn de forces occidentals al Sahel, l’Operació Restaurar l’Esperança a Somàlia dels Estats Units el desembre de 1992 i la llarga intervenció militar francesa al Mali (Operacions Serval i Barkhane, 2013-2022), i, també, la formació d’organitzacions militars contra el bandidatge i la criminalitat com la Multinational Joint Task Force (MNJTF), creada el 1994 per Benin, Camerun, Níger, Nigèria i Txad amb el suport dels serveis d’intel·ligència de França i els Estats Units, reactivada el 2014 davant l’increment dels atemptats terroristes, del narcotràfic i de les màfies del tràfic il·legal de persones. O la Comunitat Econòmica dels Estats d'Àfrica Occidental (CEDEAO), creada el 1975 per setze països, entre els quals els sahelians Burkina Faso, Mali, Níger, Nigèria, Mauritània i el Senegal, que ha participat en set operacions militars des del 1990 i amenaça de tornar-ho a fer arran del cop d'estat militar del Níger del passat 26 de juliol.

Els cops d'estat de Níger, de Mali (2020 i 2021) i de Burkina Faso (2022) han visualitzat la influència del Grup Wagner i de Rússia a la regió. A Niamey, els manifestants a favor dels colpistes reclamaven el tancament de les bases estrangeres i l’expulsió dels soldats occidentals destacats en el país sota el paraigua de la lluita antiterrorista (mil cinc-cents francesos i un miler d’estatunidencs), mentre onejaven banderes russes.

La presència del Grup Wagner es detecta per primera vegada a la llarga guerra civil de baixa intensitat que viu la República Centreafricana on un miler de mercenaris donen suport al govern contra els grups gihadistes. A canvi, el grup obté uns mil milions de dòlars de l’explotació de les mines d’or i diamants. Al Mali arriben per substituir les tropes franceses després de la seva expulsió. En tots dos països han estat acusats de massacres i crims de guerra. També són presents a Burkina Faso i al Níger són un dels puntals dels colpistes per aturar un atac de forces estrangeres (CEDEAO, Estats Units, França i per extensió la UE) si no es restitueix el govern legítim en la figura del president elegit Mohamed Bazoum.

En suma, el cop d'estat al Níger mostra que el futur de la regió no depèn només de l’evolució política dels països que en formen part, sinó que ha esdevingut un escenari de confrontació global entre el vell ordre liberal, avui qüestionat des del Sud Global, i Rússia que projecta així la guerra d’Ucraïna més enllà d’Europa. I això, sense oblidar els interessos de l’altra gran potència, la Xina, que té importants inversions directes en infraestructures de comunicacions i projectes extractius i d’electrificació, al Sudan, al Txad, el Níger i Nigèria.