La frivolitat amb què aborden els partits de centre i esquerra espanyols el moment polític fa feredat. Amb dos dies de diferència, el president Sánchez donava per tancat l'acord amb Esquerra i prefigurava els resultats finals de la negociació. I el dia següent, Pablo Iglesias, en estèreo, intentava atiar suposades diferències en estils de negociació entre Joan Tardà i Gabriel Rufián, a l'ensems que realitzava unes declaracions amb panegíric de la monarquia, pel fet que la infanta hagués llegit un discurs en català.

Aquest pressing a Esquerra sense contingut programàtic a què és degut? A la inanitat del què queda d’esquerra espanyola? Tant PSOE com Podemos, amb les seves frivolitats de la primavera passada, han facilitat que el neofranquisme de Vox controli el relat dominant de la política espanyola, seguint l'estela marcada des de la FAES d'Aznar, i corejada per molts dinosaures i barons del PSOE. No es volen adonar que unes pinzellades socials en un programa comú, en un marc de crisi econòmica profunda i de fallida de l'Estat, no serveixen d'altra cosa que de cortina de fum per tapar la creixent degradació del marc democràtic espanyol; i la inevitable arribada del trifachito al poder, si segueixen en aquesta línia.

Aquesta degradació democràtica ha viscut dos episodis significatius aquesta setmana. El primer: l'anunci que han estat designats 46 presidents de tribunals superiors, audiències provincials i magistrats del Suprem, afins al president interí Carlos Lesmes i als vocals nomenats pel PP. Aquests nomenaments perduraran fins llur jubilació. Aquest acte de nepotisme ideològic aprofitant-se d'una situació d'interinitat només ha comptat amb l'oposició minoritària de tres dels membres del Consell General del Poder Judicial que veuen en l'acció una clara extralimitació de funcions.

L'altre episodi, simbòlic, però amb una important càrrega de profunditat, ha estat l'entrevista cordialment efusiva entre el turc Erdogan i Sánchez, on s’han refermat els llaços de col·laboració militar i de negoci d'armes entre els dos estats de l'OTAN, que s'estan allunyat més ràpidament dels paràmetres democràtics; per defensar els quals, sobre el paper, va néixer el Tractat de l'Atlàntic Nord. No sé si la esponsorització de la samarreta del Madrid per Turisme de Turquia forma part del paquet. 

En tot cas, la retòrica franquista de "los tradicionales lazos de amistad con las naciones árabes", aquí turca, és un invent de l’espanyolisme ultradretà contemporani, que l'únic que comparteix amb aquests estats de matriu islàmica, és la seva estructura autoritària. Perquè si recordem el passat, les tradicionals relacions són bèl·liques, des de la conquesta de Ceuta fins a la guerra del Rif, passant per Lepant.

Espanya ha esdevingut per Europa i l'OTAN una pedra a la sabata, ja que la lluita per la república de les llibertats empresa des de Catalunya, ha fet aflorar amb netedat un estat sense separació de poders, on un directori policial-judicial nepòtic marca l'agenda política, en connivència amb l'oligarquia del capitalisme del BOE i dels mitjans de comunicació que aquella finança. I en la cúpula, un rei bel·ligerant allunyat de les monarquies democràtiques europees. Aquesta Espanya autoritària i supremacista, respecte les seves minories, és la que Turquia, Rússia, la Xina i les emergents dictablandas sud-americanes com Bolívia estan brandant d’exemple de cap on s'ha d'anar.

Comprenguin, doncs, que sigui molt escèptic sobre el moment polític que estem vivint. El pes real dels governs i la majoria teòricament progressista del Congrés són tant lleugers i gasosos davant dels aparells de l’estat, que més que una finestra d’oportunitat, com a molt hi veig una simple escletxa. Perquè tot indica que s'està en un procés de bunquerització del règim i els aparells del deep state per tal d'impedir qualsevol vel·leïtat tènuement reformista.

Per això, el fet que hi hagi una taula de negociació és bo; sabent que a sobre cada part hi posarà el seu programa, en el cas català: amnistia i autodeterminació. Però, la taula serà una trampa per ossos, si no s'aguanta sobre l’exigència d'homologació amb les democràcies europees. Amb quatre potes: 1. Modificació del Codi penal, seguint recomanacions d'Amnistia Internacional, i l’ONU eliminant la banalització dels delictes de sedició, rebel·lió i terrorisme. 2. Derogació de la llei Mordassa, que permetrà il·legalitzar els independentistes que ara s'asseuen a taula i que vincularan amb Tsunami ja acusat de terrorisme. 3. Derogació del decret d'intervenció d'Internet que ha homologat Espanya amb la Xina. 4. Llei de desfranquització, per exhumar el franquisme de totes les institucions de l'Estat; per exemple d'una policia que se sent agredida quan a la comissaria de Via Laietana es planta un faristol denunciant les tortures durant el franquisme.