Els experts situen l’origen de l’estat del benestar a l’Alemanya del canceller Bismark, el qual, pensant en la futura unificació del país, va decidir complementar el paper de l’església com a proveïdora de serveis destinats a la ciutadania. A partir d’aquell moment, els estats incorporats al sistema –bàsicament de l’òrbita capitalista, ja que al bloc socialista funcionava diferent- van anar ampliant la nòmina de serveis a prestar, tot i que no de manera uniforme. Així, sota el paraigua de l’Estat del que malauradament encara formem part, hi ha hagut interpretacions diverses a l’hora de decidir quins són els serveis bàsics que l’Administració hauria de garantir perquè és pogués parlar realment d’un estat del benestar.

En aquest sentit, si en un punt hi ha consens és a l’hora de concretar dues de les potes bàsiques del sistema: l’educació i la sanitat. Hom està d’acord en el fet que la universalització d’aquests serveis, aconseguida sovint gràcies a les lluites i reivindicacions de les classes populars, és un aspecte imprescindible per tal de garantir per a la majoria –la universalització total encara és lluny- un nivell de vida raonablement “benestant”. D’aquí la por a que la crisi actual comporti un salt enrere, com a mínim, d’uns quants decennis.

Sembla clar, però, que tot i ser imprescindibles, amb l’educació i la sanitat no n’hi ha prou i a l’hora de complementar-les apareixen diverses opcions, fonamentalment tres: una impulsada pels sectors més conservadors, que afegeixen a la llista el factor de la seguretat; una altra, de caire teòricament més progressista, que potencia els serveis socials entesos de manera integral, més enllà de la sanitat i l’educació; finalment, hi ha una tercera via, la més ambiciosa, que aspira a crear un paquet amb els quatre elements: educació, sanitat, serveis socials i seguretat. El que no hi ha –tampoc a Catalunya o els PP.CC- és cap teoria, cap corrent d’opinió degudament formalitzat, que hagi pensat en cap moment a incloure a la llista un tercer, quart o cinquè pilar, segons el cas: la cultura.

Ben al contrari. Com és lògic, en època de crisi, abans de tocar els serveis imprescindibles es toquen els “prescindibles”. I la realitat quotidiana fa molt evident que el que abans es retalla, en aquests casos, és la cultura. “Em sap molt de greu, però el primer és omplir la panxa”, vaig sentir no fa massa a un polític reputat. Ben poca gent –n’hi ha, però no estan organitzats- es planteja el fet que una societat formada culturalment pot fer front amb més capacitat de reacció a les diverses crisis que la puguin afectar. Que una societat amb una important massa crítica trobarà sempre més alternatives per tirar endavant que aquella que es deixa anar en mans de l’Administració i del que aquesta decideixi. La millor manera de garantir la continuïtat dels serveis públics és que l’administrador tingui clar que no pot jugar amb l’administrat. I una persona culturalitzada és més difícil d’enganyar que una que no ho sigui.

El dia 11 de juny es constitueixen els nous ajuntaments. Aquelles regidories de cultura que interpretin la seva feina com a una tasca de programació i prou, ho tindran fàcil: es tracta simplement de buscar espectacles més barats. Que hi surti menys gent, que facin ofertes tipus “contractació sense veure l’espectacle”... recursos que demanen imaginació, és cert, però tampoc excessiva. Ja ho ha dit algú: amb menys igual, o amb menys millor, i llestos. Ara bé: aquelles noves regidores, aquells nous regidors que es decantin per un projecte cultural propi –sigui el que sigui, però amb objectius definits i assequibles- tindran davant seu una infinitat de possibilitats. Perquè ja no es tractarà només –que també s’ha de fer- de programar per omplir l’oci de la gent, sinó de proposar i actuar per garantir la independència mental de la ciutadania. En una paraula, de convertir la cultura en pilar indiscutible de l’estat del benestar que ara tant perilla.