Aquest diumenge a punta de dia seré a la Diagonal de Barcelona davant de Catalunya Ràdio per anar fins a TV3, i participar en la cursa dels seus 40 anys, i dels meus 60. Seré davant d’aquell edifici on quan hi vaig anar a fer unes proves allí on hi havia hagut Víctor Sagi publicitat. Em venen al cap alguns mobles i taules, i haver fet la prova amb bones impressions, però amb el dubte de si m’agafarien o no.

En aquella època, mentre anava fent els estudis de periodisme a Bellaterra, també treballava a Ràdio Salou, una emissora associada de la SER Comarques Meridionals. I sobretot em ve al cap una trucada en plena voràgine turística, en un dia de canvi que en dèiem (quan els estiuejants feien estades de 15 dies o d’un mes sencer als apartaments que administraven els meus germans i primer el pare a La Pineda) dient-me que m’havien agafat per començar a treballar. I en aquell moment, amb el vertigen que em va agafar, i tenint la recepció de les oficines plenes de turistes que volien la clau del seu apartament, vaig declinar l’oferta!

Em va passar una cosa semblant amb TV3, quan més endavant vaig fer unes proves d’accés a la Facultat d’enginyeria, crec recordar, i vaig rebre una carta, quan feia el servei militar a les Canàries, que em venia a dir que, ja només em calia passar un psicotècnic. M’he de pessigar quan hi penso ara, perquè potser sí que m’hauria anat bé un psicotècnic, o algú que em digués: "però no és el que vols? Treballar a Catalunya Ràdio o a TV3?". I tant que ho era. Però el meu pecat de joventut és veure passar aquesta doble oportunitat. És veritat que ho puc explicar des de l’experiència d’ara, i d’haver-hi entrat a treballar quan feia 5 anys que havia arrencat Catalunya Ràdio, i ara que treballo a TV3, fent el Més 324, i abans havent fet de tot en els espais de programes.

Per tant, soc en aquesta cursa que m’ha permès provar diferents registres, i feines. Des de la redacció d’informatius, a la delegació de Madrid durant set anys, on us garanteixo que vam trepitjar la moqueta del Congrés i del Senat, els mosaics de la Moncloa i de l’Audiència, i els carrers i múltiples països seguint Felipe Gonzàlez, i vam defensar la casa, per exemple, perquè a la Cimera de Pau de l’Orient Mitjà que es feia a Madrid, no ens apliquessin una LOAPA mediàtica, entre altres aventures. A la tornada, com a sotsdirector del Matí, amb l’Antoni Bassas, i amb el fitxatge del Manolo, i això combinant-ho amb els sense títols del Buenafuente, o l’Aquest any 100 a TV3. I més endavant des d’El món s’acaba, al Tot Gira, el de 4 a 7, a l’Oracle, i els Líquids, i a TV3 l’Artèria 33, i col·laboracions a múltiples programes, el de la tarda de l’Om, el del Solé, Savis... o des d’Objectiu Pastorets als concursos de Gossos d’Atura, i em dec deixar mil històries.

Però això sempre ha estat compartit a l’antena i a la pantalla per qui ho ha anat seguint. Però la meva història no és res, si no se suma a la de tots els altres companys, cadascú des del seu lloc que ha fet la seva feina, en aquesta cadena que fa possibles els programes tant a ràdio com a televisió. Que ha fet possible Catalunya Ràdio i TV3.

La cursa dels 40 està a punt, i pel cap em rondaran totes aquestes vivències de creixement professional, vital, emocional. I poder córrer al costat d’oients i espectadors, i companys, serà una altra molt bona experiència per seguir mirant endavant.

Serà diumenge, i els ajuntaments ja estaran constituïts (tret d’on hi ha hagut recursos) i veurem com queda del mapa dels retrets creuats, i sabrem quin percentatge de toreros es fan càrrec de la cultura del segle XXI, i qui es pot posar la medalla de tenir més quotes de poder. Les màquines de poder que sempre estan a punt, i que són en cursa contínua, després de les municipals, les generals, les europees, les catalanes. Ho seguirem explicant, i mirant d’entendre, des de Catalunya Ràdio i des de TV3.