Els partits del 155 fa temps que es troben embrancats en una embogida cursa per veure qui de tots és més expeditiu i cruel amb els catalans a compte de la defensa de la indissoluble unitat nacional. Competeixen amb l’extrema dreta original i amb una alta judicatura ben cofoia d’ensenyar el seu enorme cul franquista. Potser voldrien abandonar la subtilesa i deixar-se anar com fan els Vox i les falanges habituals però no en tenen cap altra que guardar les formes a fi de no perdre la centralitat que és, ben mirat, el beuratge màgic de tota majoria absoluta.

El cas és que estan tan encegats per veure qui la guanya aquesta cursa desbaratada i perillosa que fins i tot s’han oblidat que totes les plagues que envien a Catalunya també nafren, escanyen, humilien i maltracten els seus propis votants llevat, és clar, d’uns quants milers que voldrien ras i curt la desaparició del país com a subjecte polític... la seva desaparició. En realitat, tant se’ls en fot. Els seus votants ja fa molt de temps que només són considerats com a carn de canó electoral, la tropa de xoc de la primera línia d’una guerra imaginària contra els catalans. Estic convençut que en secret admeten que Catalunya està perduda si bé encara se la pot posar de genolls a la força, empresonar els seus dirigents, castrar les seves institucions polítiques, practicar una mena de terror psicològic expressat a través d’una catalanofòbia generalitzada i impune.

La retòrica de la majoria silenciosa, les mentides sobre un independentisme racial i violent, les campanyes d’intoxicació informativa massiva, a hores d’ara només serveixen per a tranquil·litzar les respectives confraries i, sobretot, per a continuar justificant l’estratègia de la repressió sistemàtica d’Estat darrere de la qual s’amaga el nacionalisme més furibund i la covardia política d’uns dirigents ineptes, d’una supèrbia digna de gabinet psiquiàtric.

Tothom sap, aquí en Burundi, Collbató o Massalfassar que si de cas mai s’asseuen a parlar és segur que perden i per això atonyinen -que no distrauen- la maleïda perdiu. No tenen cap proposta per a Catalunya. No tenen cap idea d’Espanya que no sigui la que van heretar del franquisme. No volen negociar res. No tenen tampoc cap intenció d’abandonar les posicions tradicionals del pensament reaccionari que són les mateixes que les del nacionalisme espanyol que professen. Nacionalisme i pensament reaccionari han estat els instruments que els han permès mantenir-se en el poder a ells i les elits que serveixen en un país que històricament ha estat incapaç de resoldre -tal com recordava l’historiador Pierre Vilar- ni la desigualtat social ni el conflicte territorial, dues de les causes de la Guerra Civil espanyola.

No oblidem mai que el tret de sortida de la cursa ultra el va donar ja fa molt de temps un Albert Rivera cada dia més radicalitzat, més excitat, que mira a càmera amb els ulls àvids, esbatanats, i amb les faccions del rostre rígides com les d’un guerrer caníbal maori a punt d’entrar en combat.

El PP, el que més amenaçat se sent per Ciudadanos, es va posar a córrer des del primer moment i de seguida l’ha seguit el PSOE de Pedro Sánchez, un xicot malcriat de classe mitja alta de Madrid d’un arribisme i d’una indigència intel·lectual digna d’estudi... El líder socialista ja ha admès sense embuts que el delicte de rebel·lió pel qual Llarena està destrossant la vida dels presos polítics catalans, és pura fantasia i ara demana extorquir el codi penal i convertir la dissidència pacífica dels catalans en una rebel·lió que justifiqui el càstig. Ni a la Falange Española se li hauria acudit una idea com aquesta. Sánchez està a les portes de convertir-se en un els dirigents polítics espanyols més patètics de la història recent, en un personatge irrellevant i voluble, sense cap criteri que acabarà un qualsevol dia en el consell d’administració d’una gran empresa dient estupideses.

Han perdut els papers i la democràcia, la vergonya, la dignitat... Ara voldrien intervenir TV3 i convertir-la en un programa interminable d’Ana Rosa i els seus ninots, tancar Catalunya Ràdio, els diaris dissidents, destituir Torra i enviar-lo a Estremera, triturar l’escola pública catalana, convertir el Palau de la Generalitat en un Burger King i enviar els més de dos milions de catalans que es neguen a ser assimilats al terrorífic PlanetaTres2B.

Lluny de rebaixar la tensió continuaran competint ferotgement per guanyar la cursa contra els catalans fins que, en el moment oportú, impulsaran la il·legalització dels partits independentistes i de qualsevol entitat civil que defensi la independència. I si cal perseguiran els periodistes i convertiran en un delicte d’opinió articles com ara aquest.

La societat catalana hauria d’estar preparada per aquest inevitable escenari. No se n’albirà cap altre. Fet i fet, és qüestió de temps, de no gaire temps.