La guerra d’Ucraïna ha clarificat el panorama i ha posat al descobert fins a quin punt el rei europeu va nu. Potser les astracanades de Borrell han estat bon maquillatge, però a ningú se li escapa que les sancions aplicades actualment són molt menys eficaces que si simplement els estats europeus aturessin la compra de gas, petroli i carbó russos.
 
Des que Rússia va enviar Geòrgia l’estiu del 2008 coincidint amb els Jocs Olímpics de Pequín, les alarmes haurien d’haver saltat a Brussel·les. La realitat, però, és que fins i tot després de la presa de Crimea i del Donbass del 2014, i malgrat les sancions, la UE va seguir sense prendre cap mena de decisió estratègica per tal de dependre del gas d’origen rus.
 
La Unió d’Energia, com quasi tota bona idea que passa per les mans de la burocràcia europea, va quedar reduïda a un green paper sense conseqüències al món real, i òbviament les associacions europeistes del continent van repicar la idea només el temps necessari fins que es van distreure amb alguna nova unió proposada i mai executada per la UE.
 
El fracàs (perquè la invasió russa d’Ucraïna és també un fracàs europeu), no es pot deslligar de la figura d’Angela Merkel i el seu estil extremadament efectiu per a la tàctica, però quasi nul en termes estratègics. Sota el seu lideratge, la UE no ha afrontat cap dels reptes estratègics que tenia sobre la taula i només ha anat augmentat la seva rigidesa i estatisme. Podria haver estat d’una altra manera? Mai ho sabrem. Però és probable que un lideratge que posés més l’èmfasi en la defensa dels drets humans i la democràcia en les seves relacions exteriors hagués preparat més la Unió Europea per afrontar les relacions amb Vladímir Putin i per dissuadir-lo de la invasió.

Els negocis de Schroeder amb Gazprom segurament passaran a la història de la infàmia, però ni de lluny han estat els únics. També en termes de democràcia interna Merkel va deixar la UE massa ancorada a l’oest, negant-se a reconèixer les violacions de drets fonamentals de l’estat espanyol contra Catalunya i enfortint de facto la posició de Polònia mentre protegia l’Hongria de Viktor Orban fins al darrer instant. Una oportunitat perduda per la UE i una calamitat per al poble català, polonès i hongarès així com per als dissidents, opositors democràtics i minories nacionals d’arreu del món que han vist com protegint la UE legitimava la repressió com a eina política.
 
Aturar la deriva autoritària, ara serà molt més difícil clar. Si algú creu que Polònia es deixarà sancionar pels mateixos que han negat l’amenaça russa durant la darrera dècada va molt equivocat. Al contrari, Varsòvia agafarà molta més centralitat i França en perdrà, donant una sensació perifèrica que ben segur que no agradarà gaire als orgullosos ciutadans de l’hexàgon. Les conseqüències en termes de la centralitat que puguin tenir els drets civils i cap a on s’orientarà la integració europea a partir d’ara són imprevisibles.
 
Una dècada fent gara-gara a Putin, Erdogan, Xi Jinping i tots els autòcrates possibles, té conseqüències. Encara que tampoc és que se n’amaguessin. Fa riure pensar que Borrell, que com a ministre d’Exteriors espanyol signava acords amb Lavrov per lluitar contra la desinformació (quina? La pròpia?), ara sigui l’encarregat de tancar Russia Today i Sputnik. Mitjans de dubtosa reputació, però que no tenen una relació amb la veritat pitjor de la que puguin tenir El Mundo o l’ABC, per dir-ne un parell. També és còmic veure Pedro Sanchez dient segons quines coses quan durant bona part del seu mandat els vaixells de guerra russos han pogut repostar a Ceuta amb tota normalitat i malgrat les sancions europees.
 
La guerra a Ucraïna posa de manifest doncs la incompetència europea durant almenys la darrera dècada. Santificar l’statu quo com si fos el millor dels mons possibles ha dut Brussel·les fins aquí. El més raonable seria que tot plegat fos impuls per defensar amb molta més força la democràcia tant a dins com a fora de la Unió, la intuïció, però, assenyala que si ha de venir alguna cosa serà una dosi extra de rigidesa a banda d’un gir cap a l’Europa Central en la presa de decisions. S’ha perdut una dècada que no tornarà fàcilment i la guerra ho ha endurit tot, potser caldrà que l’imperi rus es divideixi perquè l’autodeterminació i la democràcia tornin al centre del debat, així com l’absurditat de mantenir la unanimitat com a model en la presa de decisions.
 
Per acabar, i en clau catalana, potser els esdeveniments de les darreres setmanes haurien de recordar a més d’un que el motiu pel qual Catalunya té dret a l’autodeterminació no és perquè tinguem un 48 o un 52% del vot popular sinó perquè som una nació. I si Catalunya forma part de l’estat espanyol encara és simplement per la força i/o l’amenaça de la violència com si exercir els propis drets fos una ofensa. Val per 1652, per 1714, per 1939 o el 2017. El què no trobem normal per als altres, no ho hauríem d’acceptar per nosaltres mateixos.