El Timbaler del Bruc és un personatge de llegenda que combina alguns elements certs amb d’altres de relat imaginari. Diu la tradició que un pastor de Santpedor no podia lluitar contra les tropes de Napoleó perquè era massa jove, però duia un timbal de les festes majors. En començar la batalla, començà a tocar el timbal des de les muntanyes de Montserrat, l'eco de les parets de roca va multiplicar el so, els francesos van creure que s'enfrontaven a un exèrcit gegantí i van fugir espantats. Hi ha força teories sobre el cas, però el fet és que la figura del timbaler ha estat utilitzada amb diferents significats segons l'època històrica.

D’una banda, com a símbol del patriotisme espanyol, durant el segle XIX i el franquisme, el règim va utilitzar el Timbaler del Bruc com l'heroi espanyol modèlic: el poble humil que s'aixeca en armes per defensar la unitat d'Espanya i la religió catòlica contra l'invasor secularitzat francès. I de l’altra, com a símbol del caràcter i resistència catalana, el Timbaler representa l'esperit del sometent i la capacitat autoorganitzativa del poble català davant l'opressió externa. És la metàfora de la intel·ligència, l'enginy i el coneixement de la terra pròpia com a eines per vèncer la força bruta d'un imperi.

Així és la història del nostre país… un genuí toc naïf. Els conflictes de sobirania al voltant de Catalunya, Espanya i França han comportat una extensa història d'enfrontaments militars, diplomàtics i identitaris en què Catalunya ha estat el principal camp de batalla on ells han disputat la seva hegemonia des que van fer-se grans. Uns bons exemples podrien ser:

• La Guerra dels Trenta Anys (1618–1648): va ser una lluita per definir quina potència dominaria el continent. El conflicte va desgastar els recursos de la corona espanyola i va culminar l'any 1659 amb el Tractat dels Pirineus en el qual es fixà la frontera artificial actual entre els dos estats. Espanya cedia a França territoris del nord de Catalunya a canvi de pau, consolidant la pèrdua de la influència espanyola a Europa a favor de Lluís XIV. 
• La Guerra de Successió Espanyola (1701–1714): fou un conflicte dinàstic internacional per la sobirania del tron espanyol. França va aconseguir imposar la dinastia dels Borbons (Felip V de Castella, IV de Catalunya), unificant les estratègies polítiques d'ambdós països.
• La Guerra del Francès (1808–1814): Napoleó va envair Espanya i va forçar l'abdicació del rei amb la consegüent pèrdua total de sobirania espanyola. És destacable que, per guanyar-se el suport de la població i allunyar els catalans de la fidelitat a la corona espanyola, Napoleó va aplicar una intel·ligent política de seducció cultural: el català s’instaurà com a llengua oficial, es va tornar a hissar oficialment la bandera catalana en lloc de la bandera de la monarquia espanyola i, per si fos poc, el diari oficial de l'època, el Diario de Barcelona, es va començar a publicar de manera bilingüe en català i francès. S'abolí el tribunal de la Inquisició i s'implantà el Codi Civil francès (igualtat davant la llei). Tot això s’acabà òbviament el 1814 amb la caiguda de Napoleó a Europa.

Si ens fixem en els conflictes de sobirania entre Catalunya i França ens adonarem que la relació ha estat massa sovint canviant els darrers segles: França era vista unes vegades com un aliat contra Castella/Espanya i d’altres com una potència invasora que s’acabà annexionant part del territori català. Per exemple, a la Guerra dels Segadors (1640–1652), Catalunya es va revoltar contra els abusos de les tropes del rei castellà Felip IV i, per protegir-se, la Generalitat presidida per Pau Claris va signar una aliança amb França i va proclamar el rei francès Lluís XIII com a sobirà de Catalunya.

I ves per on, poc després, el 1700, França va prohibir l'ús oficial del català mitjançant un decret de Lluís XIV, i imposà una forta centralització política i cultural que va eliminar les institucions pròpies de la Catalunya del Nord de manera immediata.

He centrat la llista en els segles XVII, XVIII i XIX, però podríem haver retrocedit fins a l’Edat Mitjana quan la potència internacional de la Confederació catalano-aragonesa dominava el Mediterrani i s’enfrontà durant segles amb total autoritat i èxit a un creixent regne franc. Quan ho mires així des de lluny, l’autèntic error històric que estroncà aquella dinàmica fou l’aliança -teòricament “tant se val barretina vermella, com vermella barretina”- d’Isabel i Fernando. Però en fi, això ara no toca.

Tot plegat m’ha vingut al cap aquests dies amb el Grand Départ del Tour de França. Tantes guerres, tantes morts, tant de patiment de catalans i també de castellans, per acabar sent part de la volta a França. Ho trobo inaudit! I tothom aplaudint, des de Catalunya i des de l’Espanya castellana. Tant d’"amb el cor ple d'orgull", tanta proclama, però així estem… I al Timbaler del Bruc, l’Isidret, que el bombin!

No he sentit ni una veu discordant sobre el tema. En canvi, sí tot de raons econòmiques avalant que un negoci que porta per nom França arrenqui a Catalunya. Ho trobo força indefensable, per molt que ja hagin anat a Euskadi abans i l’any que ve vagin a Edimburg. Més promoció de la Sagrada Família? Sisplau, més no, que estem fins a coll! Sobirania per quatre duros? Com diria l’ínclit Rufián, “per 155 monedes de plata" ni ell ni Vox s’han recordat d’Espanya ni de la mare que la va parir. De Catalunya, ja ni en parlem… 

I per acabar-ho d’adobar sento a les dues ràdios líders catalanes que "el Grand Départ deixa Catalunya avui: arrenca a Granollers i acaba a Els Angles, a la Catalunya Nord” (sic). És un error redaccional per les presses? O és que es vol realment fixar el concepte que un lloc que és “Catalunya Nord” no és Catalunya? Una paradoxa de les bones!

I per si de cas algun amant de les curses ciclistes pot pensar que hi estic en contra, he de dir que no en soc gens contrari. Ja de ben petit m’agradava aixecar el coll per si podia veure en Josep Pesarrodona a la volta ciclista quan passava per la Bisbal d’Empordà, justament a prop de Sant Pol, davant del Pou del Glaç, on ha començat el terrible incendi de les Gavarres.