Hi hagué un temps, sobretot després de la mort de Franco, que no del franquisme, que la política era una altra cosa i els polítics també. Molts dels dirigents i quadres territorials del partit venien del silenci, de la lluita clandestina o de l’exili. En general, els que de debò feien part de l’oposició antifranquista, tenien un full de serveis destacat en l’activisme en diferents àmbits: polític, sindical, cultural, pagès, estudiant, territorial, mediambiental, etc. Hi havia una il·lusió col·lectiva, l’esperança de canviar les coses, l’alegria de la llibertat. Però, com diu la dita, l’alegria dura poc a la casa del pobre. I, ben aviat, van venir les primeres renúncies, les primeres dimissions, les primeres decepcions, després de constatar que l’antifranquisme no havia tingut prou força com per trencar amb la dictadura i va haver d’acceptar-ne la reforma.

Així i tot, semblava que dominava una altra cultura política, amb memòria històrica, sentit institucional i un mínim fair-play entre adversaris. Per això, iniciatives emblemàtiques com declarar l’11 de setembre festa nacional, Els Segadors himne nacional o la primera llei de normalització lingüística eren aprovades per unanimitat de tots els grups, govern i oposició. I hi havia, en els diferents partits de tradició democràtica, noms que eren veritables referents col·lectius per a tothom, més enllà de les sigles respectives, noms d’una solidesa personal fora de tot dubte, objecte tots ells d’un gran respecte civil, una credibilitat política inqüestionable i una autoritat moral enormes, en contrast amb alguns lideratges actuals.

Per als qui, des de l’adolescència, hem estat sempre independentistes pel que fa al plet nacional i d’esquerres en relació amb les polítiques socials i democràtiques, disposar d’una opció que reunís la doble dimensió sempre va ser una prioritat, sabent que aquesta era una eina tan legítima, des del punt de vista democràtic, com la dels qui defensaven posicions democristianes, liberals, socialdemòcrates, comunistes o llibertàries. Els que pertanyien als primers partits que van entrar a les institucions, després de 40 anys, se sentien formant part d’un projecte col·lectiu, participaven d’una idea de transformació de la societat i del país, i, en general, diria que no van concebre mai les pròpies sigles com una agència de col·locació laboral.

Personalment, soc dels que atorga a allò que, a Europa, un dia vam anomenar “l’esquerra” una finalitat històrica emancipatòria, però de manera permanent, no pas tan sols com un instant àlgid en l’oceà dels segles. Una finalitat que obliga a la recerca constant de camins -democràtics, populars, de progrés- que no abonin el capitalisme salvatge i més inhumà, però tampoc un comunisme autoritari i dogmàtic. Aquests camins demanen una actitud constant de canvi, de crítica i autocrítica i el manteniment d’una memòria col·lectiva, resultat dels esforços de generacions anteriors per millorar les condicions de vida de les persones i dels pobles.

Tal com ha anat tot, aquí i a la resta del continent, s’ha produït un empobriment del sistema democràtic, una degradació de la política i una difuminació dels senyals d’identitat del que un dia fou l’esquerra i de la política en general. L’homogeneïtzació progressiva dels programes electorals, començant per la manca de caràcter significatiu en el noms dels partits, ha fet entrar una lògica de dretes en partits d’esquerra. La potència mobilitzadora de les idees ha estat substituïda per l’enginy dels eslògans; els ideòlegs de cada formació, pels assessors d’imatge, avui a sou d’uns i demà dels contraris, i la maquinària dels aparells partidistes ha ocupat el lloc de les ideologies. La presència en els mitjans de comunicació ha esdevingut un valor per ella mateixa i, massa sovint, es funciona més a cop de sondeig o d’enquesta que no pas atenent necessitats socials i objectius nacionals, de manera que els missatges als ciutadans semblen moltes vegades la venda publicitària d’un producte als seus clients.

Tot plegat fa que els partits cada vegada s’assemblin més els uns als altres, que la manca de projectes engrescadors i l’absència d’idees mobilitzadores dugui a l’avorriment i a la progressiva desconnexió civil de la política, vista, com més va més, com un espai reservat tan sols als qui se’n volen professionals. És cert que, amb una intensitat menor, això ja ve d’abans, però potser mai no havia assolit aquesta magnitud de recel, desinterès i llunyania que tan ràpidament pot dur a un divorci real entre política i ciutadania. Correm el perill de convertir la política en una simple qüestió tècnica, un espai privilegiat reservat a la gent “competent”, com si la gestió dels recursos públics i l’administració de les institucions fos una cosa neutral.

Prestigiar la política, democratitzar la concepció del poder, disposar de dirigents preparats, que no és el mateix que titulats universitaris, amb sentit institucional no partidista i amb memòria històrica del propi país hauria de ser un objectiu col·lectiu. I quan dic “col·lectiu” vull dir nacional, compartit per totes les forces polítiques de tradició i cultura democràtica sense excepció. Perquè una nació es construeix des de totes les ideologies democràtiques.