Diuen els cronistes habituals del Parlament que a l’Alícia Sánchez-Camacho, líder de la delegació del Partit Popular a Catalunya, pots vaticinar el to que utilitzarà en les seves intervencions pel tipus de roba que ha escollit el dia en qüestió. No sé si això té alguna base científica, però sí em fa tot l’efecte que aquesta senyora té perfectament estudiada tota estètica, gestualitat, to, entonació i fins i tot l’idioma que farà servir perquè visualitza el Parlament com un plató de televisió. D’una televisió espanyola d’aquestes que emeten tertúlies mediàtiques per fer bullir l’olla on tant poden parlar de la Belén Esteban com a continuació analitzar el procés d’independència de Catalunya. Parlo d’aquestes cadenes on el rigor i el mínim punt de tensió l’intel·lectual brillen per la seva absència. Parlo d’aquestes cadenes que, al més estil nord-coreà, parlen i parlen omplint el plató d’escuma de tanta ràbia vessada contra tot allò que no els agrada, com ara Catalunya, una Catalunya que desitgen perpetuar en colònia d’un imperi massa tocat per la caspa neofranquista.

La senyora Camacho no té cap mena de respecte pel Parlament de Catalunya, que concep com una mera institució simbòlica o folklòrica davant el que ella considera el parlament de veritat, el Congrés espanyol. Si tingués un mínim de respecte institucional pel Parlament català no actuaria com ho sol fer habitualment. Si atorgués un mínim de legitimitat a la cambra legislativa catalana no el menystindria com va fer dilluns durant la compareixença del president Mas a la comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals i les pràctiques de corrupció política. La senyora Camacho, però, no va ser l’única que va actuar de mitinera tronada, ben cert, perquè, en la meva opinió, altres companys seus de l’oposició tampoc no van estar a l’alçada. El senyor Rivera, per exemple, de Ciutadans, ja fa molt temps que ha entès que els seus vots els guanya a les tertúlies de les teles espanyoles i no pas al Parlament. El senyor Iceta, del PSOE-PSC, que sembla viure instal·lat permanentment al darrer terç del segle XX coneix millor les dinàmiques del nostre Parlament, és veritat, però no se’n pot estar d’utilitzar el mateix to que utilitza a la Festa de la Rosa que el PSOE celebra al Baix Llobregat i on es convida a gent del PSC. El senyor Herrera, molt més respectuós amb el Parlament -queda dit- viu marejat d’ençà la gent de Podemos li trepitja els talons. La CUP fa de CUP, amb autenticitat, agradi o no. I ERC va fer de partit de l’oposició com ha de ser, sense descuidar mai el to ni les formes i encara menys el respecte institucional pel president de la Generalitat. No en tenia cap dubte venint de l’Oriol Amorós, que és, de llarg, un dels millors diputats que tenim al nostre Parlament.

Tornant a la senyora Camacho, la seva manera de fer, les seves formes, la seva gesticulació no tenen res a veure amb el deure de fer oposició, de mirar de cercar tantes respostes com preguntes es formulin a qualsevol representant públic, inclòs el president del país. El problema de la senyora Camacho és que com que té ben poc a perdre tira pel dret fent de tot menys de diputada: fa de fiscal –tot i que ja en té i a més amics, va dir-, de contertuliana i d’altaveu dels senyors Rajoy i Aznar.

I, és clar, quan el discurs intel·lectual és fluixet i, a més, es perden les formes, el resultat és una caricatura mancada de credibilitat, d’empatia i legitimitat. Quan tens una contrincant sense mesura ètico-política el més fàcil és tombar-la a la primera de canvi. I això és el que va fer el president Mas en la primera resposta, recordant que el poble de Catalunya encara espera que la senyora Camacho expliqui en seu parlamentària què coi va passar al restaurant La Camarga. I allà la contertuliana Camacho es va apagar, instal·lada en la derrota a la qual l’ha conduïda no pas la seva ideologia –respectable com totes- sinó les seves formes.