Així com l'operació pluja de milions liderada per Mariano Rajoy va quedar en focs d'artifici mediàtic -només cal veure la nova retallada de Montoro per certificar que era una seducció il·lusòria-, el balanç de l'anomenada operació diàleg també resulta clarament insatisfactori com a estratègia de festeig, atesa la deriva dels esdeveniments. Potser perquè ja tenia categoria de moviment fictici, potser perquè la negociació mai va ser una prioritat per a la Moncloa, la solució dialogada que brandava l'Estat per a Catalunya sembla avui una broma de mal gust. Al capdavant d'aquella maniobra de distracció, hi havia Soraya Sáenz de Santamaría, desapareguda des que el PP va esfrondrar-se a Catalunya en favor de Ciutadans, primera opció per als catalans que prefereixen una Espanya soldada com sigui, amb el Codi Penal si cal.

Abans que l'Estat reaccionés sense contemplacions a l'1-O i també a una declaració d'independència sense aplicació pràctica, la vicepresidenta espanyola havia obert despatx a Barcelona. El diàleg, però, va ser amb una llista d'interlocutors pensada per no sortir de la zona de confort. Sáenz de Santamaría mai va voler fer-se una idea de la Catalunya complexa, aquesta Catalunya que té l'independentisme com a principal projecte però que no dibuixa una majoria més enllà del 50% dels electors. Sáenz de Santamaría va preferir venir a Barcelona per escoltar qui no la feia entrar en contradicció. No és estrany, doncs, que la dreta espanyola continuï defensant que els sobiranistes han construït tan ampli suport social a partir de l'adoctrinament a l'escola i l'altaveu de TV3. Una explicació simplista per esquivar la realitat. Curiosa manera de trobar solucions a un conflicte que només té una solució política, una solució que avui es veu molt llunyana.  

Mentrestant -amb contradiccions, relacions tenses i sense un full de ruta clar-, els partits independentistes van revalidar la majoria absoluta i van certificar que la marca PP no té recorregut a Catalunya. Des del 21-D, Sáenz de Santamaría ha abandonat l'aparador. Qui va assumir la carpeta catalana, qui va rellevar Puigdemont a instàncies de Rajoy després de la imposició del 155, qui va atribuir-se amb un somriure sorneguer els empresonaments i la via forçada de l'exili, no ha assumit responsabilitats. Els titulars encara són per a les interlocutòries perquè al govern espanyol mai hi va haver un pla alternatiu a la suspensió de les institucions catalanes i la presó. I l'aparell de l'Estat, representat per una vicepresidenta desapareguda, continua sense prescriure cap altra sortida que no passi per Estremera. Una recepta vergonyant.