El 6 i 7 de setembre de 2017 el Parlament de Catalunya feia l’acte de sobirania més important des dels fets d’octubre de 1934. Amb l’aprovació de les anomenades lleis de desconnexió es desbordava el sistema legal espanyol i es posava en marxa el procés d’autodeterminació que incloïa el referèndum de l’1 d’octubre i la declaració d’independència 48 hores després, si el SÍ obtenia més vots que el NO.

Molt s’ha dit i escrit sobre aquelles dues jornades intenses al Parc de la Ciutadella. El relat impulsat i difós per l’estat espanyol per tots els seus altaveus socials, mediàtics, judicials i polítics, expliquen que es va produir una vulneració dels drets dels diputats unionistes i es va violentar la sacrosanta Constitució espanyola amb l’objectiu de trencar la unitat de la pàtria espanyola.

El segon enunciat és evident que és cert. Les lleis aprovades el 6 i 7 de setembre van desbordar la legislació espanyola i van significar un acte de sobirania en tota regla. Això no obstant, tot es va fer de manera escrupolosament democràtica. No hi va haver cap violació dels drets dels diputats i es va seguir una tècnica legislativa exquisida i impecable.

Les lleis de desconnexió i del referèndum van derivar del mandat democràtic de les urnes, que havien conformat un Parlament de majoria absoluta independentista, elegida amb el mandat explícit de fer de Catalunya un nou estat independent d’Europa. Per fer efectiu aquest mandat, era imprescindible desbordar el marc normatiu espanyol. I així es va fer.

La majoria absoluta independentista podria haver actuat com actua la majoria absoluta unionista al Congrés: com una piconadora que barra el pas a qualsevol discrepància sense manies. Tanmateix, des del minut 1, la presidenta Carme Forcadell va escoltar i atendre escrupolosament totes i cadascuna de les reclamacions derivades del filibusterisme parlamentari del bloc unionista, que va intentar impedir l’aprovació democràtica de les lleis amb argúcies legals interminables.

Les successives interrupcions, crits, sol·licituds de reconsideració, de reunions extraordinàries de la mesa, van transformar la sessió d’aquells dos dies en un autèntic calvari, insuportable per als centenars de periodistes locals i estrangers que hi vam assistir i per a la població que ho seguia a través dels mitjans de comunicació.

Forcadell podria haver optat per aplicar la voluntat de la majoria sense dilacions, i hauria estat perfectament democràtic i vàlid, però –d’acord amb el seu criteri i trajectòria democràtica– va preferir escoltar, atendre i resoldre cada reclam dels diputats unionistes, que –bo i sabent que tenien les votacions perdudes– van preferir no acceptar la voluntat de la majoria i enfonsar el Parlament en la misèria del filibusterisme parlamentari més abjecte.

Les lleis de desconnexió i del referèndum eren tècnicament impecables. Marcaven un camí clar i explícit cap a la sobirania sense embuts. Malauradament, dos dies després de l’1 d’octubre es va fer palès que no hi havia la voluntat –o la força, o la determinació, o la capacitat, o la possibilitat– d’aplicar els preceptes legislatius aprovats, que marcaven que 48 hores després del referèndum calia aplicar el resultat en una sessió parlamentària que havia de declarar la independència. El que va passar aleshores encara és a debat, i encara no hem rebut una explicació convincent de per què es va decidir optar per una declaració buida i sense esma d’aplicar, el dia 27.

El que ens queda de les sessions del 6 i 7 de setembre de 2017 és la prova fefaent de la capacitat i sobirania del Parlament per exercir l’autodeterminació –l’aprovació d’aquelles lleis va ser un acte d’autodeterminació en tota regla– i el record del comportament exquisit, pacient, educat, seré i alhora ferm, resolutiu i ordenat, de la presidenta Carme Forcadell. Un far que ha de guiar el futur de l’independentisme.