En un temps caracteritzat per l’obsessió d’acumulació de grans fortunes i la intenció dels qui les posseeixen de prendre directament el comandament polític dels assumptes del món, recordant-nos que no només la riquesa està concentrada en poques mans sinó que l’accés al poder pot comprar-se utilitzant sistemes de convenciment massiu. Cap dels líders que participen de la idea que el món és propietat dels ultrarics comparteix la idea que la política ha de disminuir les grans desigualtats globals i singulars de cada societat. Sense la progressiva prosperitat compartida, la desigualtat i la desestabilització dels problemes que comporti serà l’arma de les dretes radicals per acabar amb la democràcia.

No fa gaires setmanes el líder del Partit Popular contraposava prosperitat a llibertat, com si no fos possible compaginar ambdós objectius. Ja fa molts anys, Margaret Thatcher ho havia fet entre igualtat i llibertat. Tota política que insistentment intenta acabar amb la idea d’una Europa unida en la defensa de les democràcies plurals intenta convergir en un món on només compten els interessos mercantils dels ultrarics que se senten molt més segurs en sistemes dictatorials o amb democràcies de cartró-pedra.

Tot i que a mi em sembla molt evident que cal defensar la democràcia que permet el pluralisme i que treballa per la igualtat d’oportunitats com a sistema d’assoliment d’una prosperitat compartida, el retorn a la Casa Blanca de Donald Trump ha ennegrit el panorama mundial. Les democràcies socialdemòcrates són el seu principal objectiu. Qualificades de barbaritats i tipificades de comunistes radicals els seus líders són vistos com a perillosos per a aquesta mirada. Per aquesta raó la seva evolució, les seves polítiques prenen un interès internacional superior al d’èpoques passades.

Però per a ser model ha de governar realitats complexes i demostrar que avancen socialment. En el cas d’Espanya, el seu govern, amb participació de l’espai comunista és un dels objectius de la daurada coalició que s’enlluerna amb l’or. Però la realitat a governar és complexa. L’esquerra, molt més que la dreta ha d’exercir una acció exemplificadora en la societat i la corrupció és un tema sensible pels seus electors. Que la trama Ábalos-Cerdán pugui estendre’s a l’antic responsable de SEPI no és, doncs, un tema menor. En la complexitat hi ha polítiques d’energia i d’equilibri ecològic que han de demostrar els seus resultats i després de la gran apagada el sistema energètic ha de retornar confiança i seguretat a la ciutadania.

Espanya, sobretot amb aquest govern i amb els suports parlamentaris que va obtenir en la seva investidura ha de dibuixar un reconeixement de la plurinacionalitat que quedi configurat en la seva estructura ‘constitucional’, adoptant els estatuts de les nacionalitats el rang necessari i traslladant aquest fet al sistema de distribució competencial i de finançament. Tasca dificilíssima i que va molt més enllà dels cops de geni d’algunes formacions nacionalistes.

Governar i ser observat esperant-ne el fracàs, també suposa dirigir una societat molt diversa en les seves procedències que requereix polítiques de cohesió on es garanteixi que fem dels valors universals que Europa n’ha fet bandera durant dècades el camí comú cap al futur, ja que molts ciutadans nascuts sota règims autoritaris que ara són els nostres veïns estan cridats a defensar aquests valors d’igualtat i fraternitat. També de llibertat religiosa i d’emancipació de les dones.

I, aquests darrers dies en el Partit Socialista s’ha fet evident el que és comú en la nostra societat, però en una organització que diu defensar el feminisme pot posar al descobert la distància entre les paraules pronunciades des dels faristols dels escenaris i el comportament dels que les pronuncien. Aquesta rasa podria semblar secundària, però no ho és per un electorat fonamentalment femení i no ho és per a totes les dones que no saben com explicar l’angoixa amb la qual entren a treballar en institucions polítiques i han de buscar una estratègia per no coincidir en l’ascensor amb homes que sempre tenen una posició de superior en l’organigrama. Què fer per no coincidir els divendres a la tarda o els dissabtes al matí quan no hi ha ningú amb qui iniciar una conversa quan s’acosta l’assetjador.

Enmig de problemes mundials que acaben violentament amb la vida de moltes persones, alguns opinadors creuran que aquest no és un factor desestabilitzador perquè la llosa cultural de la superioritat masculina, que encara condiciona els petits i grans gestos de la convivència entre iguals, és una autèntica revolució inacabada. Hi ha més dones en la vida pública, sí. Hi ha més dones en les fotografies de l’activitat política, sí; però els homes encara decideixen el que és important.

Si algú creu que tantes coses alhora no poden atendre’s és que no ha entès l’acció de governar. Compte perquè de les que he mencionat la que sempre pot esperar és la de les dones; però ara, en aquests moments, està a punt de provocar un terratrèmol.