En temps convulsos la política –i l’economia- han de quedar definides per la serenitat i la  seguretat. Més encara quan la societat es mou al ritme dels vaivens i les turbulències. Per això quan l’Europa del començament del segle XX anava amunt i avall enmig de greus conflictes interns el catalanisme noucentista va oferir a Catalunya una referència impagable. Ara les coses han canviat. L’Europa de començament del segle XXI també sembla un penell, encara que els moviments no són tan dramàtics. El perill ja no és la guerra entre els estats que la integren, sinó l’eventualitat de quedar apartats, desplaçats al marge, pel dinamisme de les noves zones emergents i emergides. De quedar convertits en una mena de parc temàtic per a la tercera edat mundial.

Per això és necessari que les grans opcions polítiques siguin referències sòlides. La força que ara governa Catalunya n’és una, sens dubte, i encara més si se la compara amb la fórmula que va substituir. Ara, aquesta força pateix d’una indefinició molt difícil de resoldre. Bàsicament, perquè no és fàcil fer-ho. Artur Mas sabia, quan va guanyar les eleccions cap a on havia de dirigir la nau. Ni que fos tapant forats a cada ventada. Amb un excés de simbolisme sincer per superficial, fins i tot es va fer portar al despatx un timó. La gran estratègia del moment consistia a desafiar l’arrogància i la insensatesa del govern espanyol de torn amb una proposta de pacte fiscal que impliqués un canvi de model.

Mas sabia també que la proposta seria rebutjada, tot i que els va i es va concedir el benefici del dubte. El president de la Generalitat, doncs, no es podia sentir sorprès dijous passat quan Mariano Rajoy li va tancar la porta. Només va declarar-se “trist”. La “porta tancada” i el “mur” han esdevingut els signes que més bé representen l’Espanya actual. “Portes” i “murs” defineixen fortaleses. Potser valia la pena intentar-ho, però el problema és l’alternativa que seguirà el fracàs de l’assalt. El líder de CiU no és capaç de marcar el camí que ha de portar al país a un punt d’arribada excessivament indefinit. Artur Mas no vol parlar d’independència en el sentit convencional del terme. És més hàbil i només marca amb traços insinuats un nou estatus d’estat que es va dotant gradualment d’estructures. Però és molt difícil que un país es doti d’estructures d’estat contra un Estat que només és sòlid i eficaç a l’hora de defensar les seves pròpies estructures.

I a més, això s’ha de fer amb la pressió d’una part enorme de la societat que es voldria independent demà i amb unes classes dirigents que majoritàriament es voldrien sempre dependents. L’abordatge d’Espanya és una idea tan fàcil com insensata, però navegar a mar obert en hivern sense més ajuda que la situació dels estels no és cap ganga tampoc. Encara fa poc que l’expresident Pujol demanava aturar màquines quan la Bàltica es gelava. Potser encara ens passa poc a tots plegats per entrar en la incertesa dels símils marins quan al davant tenim fortaleses...