Des del seu naixement, l'Organització de les Nacions Unides no ha estat mai liderada per una dona. Gairebé 80 anys d'història, 10 secretaris generals, i tot homes. Tampoc cap dona ha estat mai designada Secretaria General de l'OTAN, la principal aliança militar a nivell mundial, ni hi ha hagut mai cap presidenta de l'influent Banc Mundial.

La Unió Europea ha respectat la paritat en el seu jove servei d'acció exterior, però dels 13 presidents que ha tingut la Comissió Europea des del seu naixement, l'Ursula von der Leyen n'ha estat l'única representant femenina, i fa poc més d'un any que ocupa el càrrec. Només dues dones han ocupat el secretariat general del Consell d'Europa d'Estrasburg; el mateix per la direcció general de l'Organització Mundial de la Salut. Malgrat algunes excepcions notables, com la de la Ngozi Okonjo-Iweala, recentment nomenada Directora general de l'Organització Mundial del Comerç, o la de l'Audrey Azoulay, Directora General de la UNESCO, podem afirmar que el món ens el governen els homes.

Més enllà de les organitzacions internacionals, la diplomàcia ha estat tradicionalment un afer masculí, simplement perquè qui la fa -ministres d'exteriors, ambaixadors, presidents i caps d'Estat- són majoritàriament homes. Les dades són aclaparadores. Segons UN Women, només 22 dones ocupen el càrrec de cap d'Estat o de Govern (un 11% del total), amb 10 dones cap d'Estat i 13 de caps de Govern. El percentatge de dones que ocupa aquesta posició a nivell europeu (EU27 2020) no és millor (11%). Les ministres d'exteriors no arriben a la trentena entre els gairebé 200 països del món, i a nivell europeu les dones només representen de mitjana un 20% dels serveis diplomàtics (entre ministres, ambaixadores i cònsols generals). És cert que la presència de dones en els gabinets, les posicions tècniques o en la segona línia política d'organitzacions internacionals i de ministeris d'exteriors és cada cop més significativa, però el sostre de vidre persisteix en les posicions estratègiques i de decisió.

Tanmateix, dues dades ens aporten un bri d'esperança. D'una banda, els lideratges femenins s'han vist reforçats en els últims anys i en particular en el marc de la gestió de la Covid-19: a nivell internacional, l'exemplar gestió de la pandèmia per part de Jacinda Ardern, la primera ministra de Nova Zelanda, s'ha vist totalment contraposada a la de l'expresident Donald Trump. A la Comissió Europea, Von der Leyen ha liderat la resposta Europea a la pandèmia coordinant el subministrament de vacunes als estats membres i mobilitzant un fons de recuperació post-pandèmia que serà vital per a la reconstrucció de les nostres economies.

Mentrestant, molts dels líders europeus –masculins- han quedat a l'ombra, amb lideratges desdibuixats per una gestió difícil i impopular. L'excepció ha estat sens dubte la de la cancellera alemanya, que a través de les seves brillants compareixences ha transmès alhora humanitat i fermesa mentre aplicava mesures restrictives, però globalment eficaces. Els lideratges femenins s'han fet forts, també, en els països petits: a Noruega, Finlàndia, Dinamarca o Taiwan les seves presidentes han gestionat la crisi amb rapidesa i resultats. I ho han fet mostrant una cara més conciliadora de la política, més avesada al consens i a la negociació. De fet, observant les dades, ens podríem preguntar si és casualitat que als estats petits (de menys de 10 milions d'habitants), on el centre de poder és més a prop del ciutadà, tendeixin a haver-hi més dones que homes governant-los. Així doncs, un 11% de dones caps d'Estat o de Govern són molt poques, però les que hi arriben malgrat tot són dones fortes que posicionen internacionalment els seus països i influeixen en les grans negociacions mundials definint prioritats i estratègies.

D'altra banda, i en paral·lel, les relacions internacionals canvien i, fins a cert punt, es democratitzen. L'omnipresència dels Estats s'afebleix i entren en joc nous actors. En els últims anys, la presència d'actors sub-estatals en l'escena internacional s'ha incrementat exponencialment i la seva participació democratitza la presa de decisions global, també des d'una perspectiva de gènere. Entre aquests actors hi trobem principalment regions i ciutats de tot el món, però també àrees metropolitanes i altres nivells organitzatius com diputacions. Aquests actors participen en fòrums mundials i conferències sectorials, tenen delegacions exteriors en els principals epicentres de decisió política i econòmica, com Washington, Nova York o Brussel·les, i representen els seus interessos locals contribuint alhora a la configuració de les agendes globals.

La seva influència creixent en les relacions transnacionals és una bona notícia per la democràcia internacional per moltes raons, principalment perquè aquestes entitats són més properes a la ciutadania, i per tant als seus interessos i necessitats. També ho és en clau de gènere: mentre els Estats estan majoritàriament liderats per homes, en el cas de les regions els lideratges són lleugerament més paritaris. A escala europea, els titulars femenins en l'àmbit de l'Estat representen l'11%, mentre que a l'escala regional ho són el 14,6%. Les dones ministres són també més nombroses als governs regionals que als estatals (a nivell europeu 31% vs. 22%). La diferència és ínfima, però apunta cap a la bona direcció. És a dir, que quan la presa de decisions internacional es democratitza i inclou ens sub-estatals aquesta esdevé també lleugerament més inclusiva.

Com deia, les dades ens aporten una mica d'optimisme en el terreny de la política més masculinitzat i masculí, el de la diplomàcia. Però queda molt per fer, i no només per aconseguir una mínima paritat. La veu de les dones ha de ser present, però sobretot ha de ser escoltada, i per això cal transformar les estructures i la manera com concebem la pràctica diplomàtica. Perquè la influència incipient, però en augment, de les dones en les relacions internacionals no només és un avenç cap a la justícia social i l'equitat, sinó també cap a una major representativitat i una manera diferent de fer política. Cal que sigui una prioritat, també al nostre país, perquè ens hi juguem molt i hi guanyem tots.