Queda tant sols una setmana de termini per a inscriure les llistes electorals per a la contesa del 21-D. L’independentisme té una important disjuntiva sobre la taula: es presenta en una llista única o ho fa en diferents candidatures compartint, potser, uns punts del programa. El debat és viu i els posicionaments no responen exclusivament en clau partidista. A més, cal afegir l’element de distorsió i excepcionalitat que suposa afrontar una campanya electoral amb consellers presos i altres a Brussel·les, quan també alguns d’ells seran candidats. A dia d’avui sabem que el PDECat ha mogut el seu Consell Nacional del dissabte al dimecres, responent així a les pressions de Puigdemont des de Bèlgica que vol una aposta electoral unitària; ERC insisteix que només acceptaran una llista única si aquesta és tan amplia que incorpora CUP i fins i tot part dels Comuns –un quasi impossible en el context actual-; i la CUP té Assemblea extraordinària aquest diumenge per decidir formalment si es presenta i sota quina fórmula. Malgrat la possibilitat de registre de coalicions va aspirar el passat dimarts dia 7, una llista única podria encara materialitzar-se. La forma més senzilla seria presentant una marca blanca, una formació que hauria d’haver estat inscrita amb anterioritat, que podria fer de paraigües de totes les sensibilitats independentistes, això sí, renunciant les formacions polítiques a concórrer a la cita.

L’argument que diu que concorrent per separat es poden obtenir més vots és versemblant. Quan afrontem una cita electoral solem tenir més clar el que no volem que el que volem. En aquest sentit, el PDECat –sobretot si finalment portés un candidat liberal i amb una certa moderació en clau nacional  podria retenir una part de l’electorat de l’exCiU que amb una llista conjunta es podria desmobilitzar o canviar d’opció; ERC podria aconseguir un transvasament de vot dels “comuns” reforçant en campanya el seu caràcter d’esquerres; i la CUP podria mantenir votants que en el cas de llista conjunta anirien als de Xavier Domènech. Alhora també cal afegir que el sistema electoral que opera a Catalunya (que és l’espanyol ja que el Parlament de Catalunya ha estat incapaç d’aprovar una llei electoral en aquests gairebé 40 anys d’autogovern) en el context electoral actual no penalitza de manera rellevant el fet que les opcions concorrin per separat. L’única peça que pot fallar en l’equació és si el PDECat concorre sol i amb Puigdemont com candidat: la retenció de vot del PDECat abans citada difícilment operarà i per aquest espai es podrien produir fugues encara que no de magnitud considerable pel conjunt de l’espai (però si pel partit).

Ara bé, si els partits concorren per separat (o amb aliances però nucleades al voltant de les forces polítiques citades) s’operaran transformacions en el relat. En un context electoral les formacions competeixen, sobretot si tenen electorats fronterers, pel vot. En aquest sentit, estirar el relat plebiscitari del 27-S serà complicat, continuar fent política en blocs monolítics (encara que contranatura) no sembla que sigui massa transitable. L’esperable catarsi que tenen pendent a fer els actors polítics i socials independentistes en relació al darrer tram del procés, pot començar ja en la campanya pel 21-D. Mentre una llista unitària permet tirar la pilota endavant, una concurrència fragmentada esquerda missatges tancats i empaquetats, visibilitzant-se conflictes latents. És evident que aquesta campanya estarà centrada en l’eix nacional, difícilment podrà discutir-se d’una altra cosa. Ara bé, si els partits van per separat, el contenciós anirà més enllà del “sí” o el “no”, s’avaluarà passat (sobretot a partir de l’acceleració de fa dos anys) i el futur, es parlarà de tàctica i d’aliances, apareixeran esquerdes en els blocs. L’independentisme té una important disjuntiva: apostar per maximitzar vots (i de pas, per actuar també en consonància als interessos orgànics de partit) o bé prioritzar mantenir un relat gràcies a concórrer junts a les eleccions però amb pitjor resultat numèric.