En aquestes setmanes de confinament la vida universitària no s’ha aturat. En alguns casos, més aviat al contrari. Tinc alguns companys que dediquen més hores que mai a la feina, sobrepassant amb escreix les que serien raonables en condicions normals. Centrant-nos en la docència, intentem traslladar el mateix que fèiem (o gairebé) a un format no presencial: les classes, els seminaris... fins i tot les activitats pràctiques. I no ens adonem que un programa online s’ha d’estructurar d’una altra manera.

Els continguts no poden ser els mateixos; la manera d’assolir les competències canvia; la relació entre el professorat i l’alumnat també és diferent. I d’un dia a l’altre volem fer aquest canvi. Algunes iniciatives són reeixides, per descomptat, però d’altres porten a situacions poc sostenibles, tant  pels professors com pels estudiants.

Aquesta situació té també una part positiva. Hem après molt. El professorat (una part, evidentment) estem fent una gran immersió en una sèrie de tecnologies i eines que fins ara utilitzàvem de manera complementària. Classes enregistrades que es posen a disposició dels estudiants; classes en directe a través de plataformes que permeten compartir pantalla, veu i continguts (els webinars); activitats d’aprenentatge que els professors dissenyem, elaborem i pengem a les aules virtuals per ajudar l’alumnat a estudiar. No hem d’oblidar, tanmateix, el gran esforç que fan els centres de recursos per a l’aprenentatge i la investigació dels centres (els CRAI) per posar a disposició de tothom (estudiants, professors i personal d’administració i serveis) aquestes eines, i per ajudar-nos a implementar-les.

Un altre element que constatem és la valoració, positiva, que fan els estudiants de les classes presencials. Tot sovint ens queixem de l’absentisme, que és generalitzat en molts centres universitaris. Però, ara, els estudiants reclamen les classes presencials, ni que sigui a través d’aquestes eines telemàtiques. D’alguna manera demanen que siguem els professors i professores els que fem l’esforç de raonar, d’analitzar i de transmetre la informació que els proporcionem a través de presentacions, de textos per llegir o d’activitats per fer. I això ens ha de fer reflexionar sobre el paper del professorat i de les classes presencials. Es fa evident la necessitat de reduir les classes expositives, que a vegades són fins i tot magistrals, en benefici d’activitats que requereixin l’esforç dels estudiants.

Ara bé, tal com diuen els experts, això implica la reducció dels continguts que en molts casos estan sobredimensionats. Certament, la informació científica que es genera és enorme, però hem de triar. I aquí és on el professor té una tasca important a fer. Triar. Triar allò que proporcionarà als estudiants no només coneixement sinó també les eines per ser capaços d’aprendre per ells mateixos.

Aquesta immersió en tecnologies d’ensenyament i aprenentatge ens poden ajudar molt a implementar la docència semipresencial, tan discutida, però poc aplicada. Però, alerta! El que uns quants sabíem i ara saben molts més és la feina que això representa i, per tant, ha de tenir el reconeixement que li pertoca pel que fa a la feina del professorat. El desenvolupament de l’aprenentatge semipresencial, així com de programes cent per cent online, és una de les estratègies per a la internacionalització de la universitat i per desenvolupar l’aprenentatge al llarg de la vida.

Aquests dies veiem arreu la resposta de la ciutadania davant l’emergència i la situació dels més febles. La universitat també s’hi ha bolcat. Tenim ara el pretext per impulsar les metodologies docents que combinen la formació específica dels estudiants, en l’àrea en què desenvolupen els seus estudis, amb el servei a la societat. El servei als més vulnerables. Em refereixo a l’aprenentatge-servei que combina aquests dos puntals de les institucions d’educació superior.

Finalment, els estudiants. Aquests dies d’immersió tecnològica veiem la resposta dels estudiants, majoritàriament positiva, pel que fa a l’ús d’aquestes tecnologies. Tot i això hi ha un cert desconcert. El format virtual implica més responsabilitat per part dels estudiants en el seguiment continuat de les assignatures, així com la interacció entre companys quan es tracta de treballar en equip. I no hi estan habituats. Això crea una situació paradoxal en què d’una banda les noves tecnologies i les aplicacions mòbils formen part de la seva vida, però en canvi els costa d’acceptar-ne l’ús a l’hora de treballar-hi. És un punt per a la reflexió.

Però també detectem que hi ha una part del col·lectiu dels estudiants que és invisible. On són? De ben segur que una part segueix sense que ens n’adonem. Però també n’hi ha que no tenen accés als dispositius que requereixen aquestes metodologies. No totes les llars tenen connexions adequades a internet; no tots els estudiants disposen d’ordinadors que els permetin les connexions necessàries; moltes famílies es troben en situacions crítiques agreujades per les conseqüències econòmiques que tindrà aquesta crisi. Caldrà posar en un primer pla l’equitat i la igualtat d’oportunitats.