Els crits de “¡Viva España!” i “¡Viva la justicia española!” que aquest divendres, davant del Tribunal Suprem, anava fent una dona cada cop que algú parlava a les càmeres de TV3 són la metàfora esperpèntica del moment que vivim. En realitat, les formes i la sensibilitat de la senyora no són cap anècdota ni cap excentricitat: anaven ben en línia amb l’esperit de la decisió del jutge i amb les paraules pronunciades per l’advocat de Vox quan, tot seguit, ha fet saber la seva “gran satisfacción”.

I un cop més, quan tot ja és prou complicat, dels ressorts de l’Estat surt una nova ajudeta perquè les coses s’enrareixin i s’inflamin una mica més i perquè acabem dubtant si determinades peticions de retorn a la normalitat són pur cinisme o és que en tot plegat hi ha un desig d’acarnissament i humiliació que va més enllà del que és racional. Ja ho deia John Carlin no fa gaire: “los españoles son gente estupenda, pero con el tema de Catalunya pueden volverse locos”. Si fins i tot Felipe González, estat espanyol total, demanava dijous que no es fiqués ningú més a la presó! En mans de quina mena de gent estem, doncs?

Però també en un moment greu com aquest, i davant del risc raonable que se’t quedi cara de tonto, és convenient apel·lar a la serenitat en el camp independentista. Sembla que venen dies de mobilitzacions al carrer, però, encara que soni fred dit així i en un dia com avui, ja ha quedat demostrat que una manifestació no és un país, de la mateixa manera que tothom ha pogut comprovar que de la topada amb l’Estat no en pot sortir, ara per ara, res de bo.

Després d’haver-se presentat a les eleccions del 21-D, convocades per Mariano Rajoy Brey, i d’haver constituït obedientment el nou Parlament, no pot ser que les forces independentistes continuïn posant-se estupendes amb investidures que són impossibles a consciència, una rere l’altra, que acaben sent trets al peu, que comencen a irritar molta gent i que, d’altra banda, difícilment contribueixen a ampliar la base de l’independentisme (cal recordar que al darrer CEO el suport ja va caure al 40,8%? Ah, calla, que ara hi ha qui diu que això de la base social no té cap importància!).

Prou de maniobres que porten enlloc, sisplau. ¿No podria l’independentisme aprofitar que ha guanyat les eleccions (pels pèls), donar gràcies a Nostre Senyor i recuperar el Govern d’una vegada? Escolto la música de la repetició d’eleccions i crec que per als partits ‘republicans’ podria ser el negoci del Robert de les cabres. ¿Estic parlant així d’abocar-nos a una depriment política autonomista? Tant de bo, amics, ara no som ni una autonomia!

Això no treu que tornar a tenir Govern, naturalment autonòmic, l’únic possible en aquests moments, pugui ser compatible amb tota quanta denúncia dels abusos, també als estaments internacionals. Però, esclar, davant de la dona que et crida durant dues hores “¡Viva España!” a un pam de l’orella quan tu estàs estabornit i trist entenc que et puguin sortir una altra mena d’impulsos. I per això som on som. I gràcies a ella, i a tot el que representa, ens hi estarem potser més temps del que caldria.