S'ha escrit molt sobre la filiació nacional dels denominats indignats. Alguns opinòlegs de l'òrbita independentista han titllat el moviment d'espanyolitzador, en considerar que no situa en el seu memorial de greuges l'exercici del dret a l'autodeterminació. Han proliferat la crítica poc constructiva i les teories de la conspiració (hi ha qui afirma que tot això ho ha orquestrat el CNI, els lerrouxistes o la FAI... Déu n'hi do!). I hi ha hagut també injustos mots de despreci dedicats als independentistes que han empatitzat amb el moviment i s'hi han integrat per fer-lo bascular en clau catalana. Lleig, tot plegat.
Resulta preocupant que l'independentisme, que pretén ser transversal en la societat, no connecti de forma nítida amb una protesta com la dels indignats, amb la que simpatitza una part significativa de la població (el 80% dels ciutadans de l'Estat espanyol segons el CIS). Una de les claus per entendre aquest divorci és l'hegemonia ideològica en el sí de l'independentisme d'un nou sobiranisme de tall neoliberal. Si durant els anys vuitanta per ser independentista havies de ser per força revolucionari, ara sembla que passa a l'inrevés: els independentistes –com a mínim, els que ostenten tribunes d'opinió als mitjans- han de ser partidaris de la doctrina liberal més ortodoxa: menys inversió pública, més mercat, més competitivitat i pocs impostos, no sigui cas que les multinacionals ens deixin penjats. Ah! I tot plegat, ja ho sabeu, és culpa del dèficit fiscal. El dia que tinguem estat això serà el país de les meravelles: tot pagat, que deia en Pujols. La història, això sí, ens la venen amb un embolcall de neutralitat postideològica: ni esquerres ni dretes, Catalunya. En Cambó deia una cosa semblant i ja sabem de quin peu calçava. El resultat: quan la indignació ha esclatat, a alguns “indepes” els ha agafat amb els pixats al ventre.
L'hegemonia del sobiranisme de tall dretós ha deixat orfe de discurs l'independentisme de progrés, que havia ostentat durant molts anys el monopoli ideològic del moviment. Mala peça al teler: se suposa que de partidaris de l'estat propi n'hi ha d'haver de tots els colors. Si volem que la balança s'equilibri d'una vegada per totes és necessari que l'independentisme d'esquerres es rearmi de continguts i d'idees. Cal que ho faci ERC, com a referent progressista més integrat en la lògica política, i també l'esquerra independentista i la CUP, que tenen una responsabilitat clau per bastir un projecte transformador atractiu i creïble. De tot plegat n'haurà de sortir un nou discurs independentista que no menystingui les demandes de més justícia social i que sigui capaç de vehicular tota la indignació que calgui no només per canviar la societat, sinó també per aconseguir un estat propi. Un estat que, per molt que diguin, no serà xauxa. Però ja serà.
Resulta preocupant que l'independentisme, que pretén ser transversal en la societat, no connecti de forma nítida amb una protesta com la dels indignats, amb la que simpatitza una part significativa de la població (el 80% dels ciutadans de l'Estat espanyol segons el CIS). Una de les claus per entendre aquest divorci és l'hegemonia ideològica en el sí de l'independentisme d'un nou sobiranisme de tall neoliberal. Si durant els anys vuitanta per ser independentista havies de ser per força revolucionari, ara sembla que passa a l'inrevés: els independentistes –com a mínim, els que ostenten tribunes d'opinió als mitjans- han de ser partidaris de la doctrina liberal més ortodoxa: menys inversió pública, més mercat, més competitivitat i pocs impostos, no sigui cas que les multinacionals ens deixin penjats. Ah! I tot plegat, ja ho sabeu, és culpa del dèficit fiscal. El dia que tinguem estat això serà el país de les meravelles: tot pagat, que deia en Pujols. La història, això sí, ens la venen amb un embolcall de neutralitat postideològica: ni esquerres ni dretes, Catalunya. En Cambó deia una cosa semblant i ja sabem de quin peu calçava. El resultat: quan la indignació ha esclatat, a alguns “indepes” els ha agafat amb els pixats al ventre.
L'hegemonia del sobiranisme de tall dretós ha deixat orfe de discurs l'independentisme de progrés, que havia ostentat durant molts anys el monopoli ideològic del moviment. Mala peça al teler: se suposa que de partidaris de l'estat propi n'hi ha d'haver de tots els colors. Si volem que la balança s'equilibri d'una vegada per totes és necessari que l'independentisme d'esquerres es rearmi de continguts i d'idees. Cal que ho faci ERC, com a referent progressista més integrat en la lògica política, i també l'esquerra independentista i la CUP, que tenen una responsabilitat clau per bastir un projecte transformador atractiu i creïble. De tot plegat n'haurà de sortir un nou discurs independentista que no menystingui les demandes de més justícia social i que sigui capaç de vehicular tota la indignació que calgui no només per canviar la societat, sinó també per aconseguir un estat propi. Un estat que, per molt que diguin, no serà xauxa. Però ja serà.