El Partit Popular ha trobat una nova bandera amb què cridar l’atenció en el seu camí sense fre cap a l’extrema dreta: exigir un nivell B2 de castellà per accedir a la nacionalitat espanyola. No és una proposta tècnica ni raonable. És un gest simbòlic carregat de connotacions ideològiques. Es tracta de fer entendre que “ser espanyol” significa parlar castellà, com si la resta de llengües de l’Estat fossin un simple afegit, un caprici regional sense pes institucional. Una nacionalitat amb prova lingüística, d’acord; però només en castellà, ni rastre del català, l’occità, l'euskera o del gallec.

I mentre Feijóo escampa aquesta visió monocroma des de Madrid, un jutge espanyol anul·la una convocatòria de funcionari municipal a Vic pel sol fet que exigia el B2 de català. El motiu? Que el lloc (d’operari de cementiri) no requeria una “capacitat expressiva elevada”. Com si parlar o entendre el català fos un requisit només acceptable per a feines de despatx o de cara al públic. Un simple decorat administratiu, però mai una condició normal d’una societat que té el català com a llengua pròpia.

Tant la proposta del PP com la decisió judicial comparteixen un fons comú: la llengua catalana no pot tenir centralitat ni utilitat. No pot ser eix vertebrador d’una ciutadania plena. Se la tolera mentre es quedi a casa, a la llar, a les festes populars, a l’escola si no molesta. Però si el català vol ocupar l’espai públic, si vol ser llengua de treball, de dret, de comunicació institucional... se’l castiga. Se’l multa. Se l’anul·la.

És la mateixa lògica que durant dècades va aplicar el franquisme: deixar que el català visqui, però en gàbia. A la intimitat, a les sobretaules. Que continuï existint, sí, però com a peça folklòrica. El que fa el règim actual —sigui per via de tribunals, partits o normes “objectives”— és sofisticar aquell mecanisme repressiu. El català pot estar present, però desactivat.

Ara bé, hi ha una diferència fonamental respecte al passat: avui molts catalans i catalanes ja no accepten aquesta situació com a inevitable. No volem un català “per fer bonic”, ni una llengua de segona en el nostre propi país. Volem una llengua plena, útil, estimada i respectada. I per això cal denunciar amb contundència tant la imposició encoberta del castellà com la criminalització dels qui volen garantir el català com a eina de cohesió i de servei públic.

No es tracta de defensar la llengua com una relíquia, sinó com una eina viva, de futur. I això implica combatre el relat de la subordinació. Perquè qui vol un català només domèstic, només emocional, només simbòlic, en realitat no el vol viu: el vol subordinat.

I una llengua subordinada és una llengua condemnada.