Cinc anys després dels fets d’octubre de 2017, l’independentisme passa pel seu pitjor moment des de 2012, quan tot va començar a accelerar-se en direcció al coitus interruptus de la declaració no executada i la posterior repressió policial, judicial, econòmica i mediàtica sobre Catalunya i la seva gent.

Hom podria concloure que tot s’ha acabat i que els motius per fer de Catalunya un estat independent separat d’Espanya s’han estavellat contra el mur d’un Estat que prefereix sacrificar els valors democràtics i els pilars de l’estat de dret per mantenir unit per la força les diverses nacions que el formen.

Tanmateix, des de l’Estat sembla que han decidit fer un esforç extraordinari per evitar que l’independentisme s’esvaeixi i per aconseguir que més i més catalans se sumen a la majoria social per la independència. Aquí no sembla que estem per la labor d’aprofitar l’avinentesa, però l’efecte es produeix igualment.

Quan el president d’Andalusia explica que perdonarà impostos als rics, no fa falta ser un maulet per advertir que ho pot fer gracies al fet de ser receptor net en la distribució de la recaptació impositiva de les comunitats autònomes, que l’Estat administra discrecionalment i injusta. L’altra cara de la moneda és una Catalunya que –com a conseqüència del dèficit de 20.000 milions entre el que recapta i el que rep en el repartiment– no es pot ni plantejar una rebaixa impositiva. Convé recordar, de passada, que el sistema de finançament que s’aplica actualment és il·legal, caducat des de fa gairebé una dècada.

Com il·legítima és la cúpula del Poder Judicial, un dels pilars de tota democràcia, que continua omplint els tribunals de jutges afins a una concepció filofranquista d’Espanya, tot i actuar amb un mandat llargament caducat i actuar sota control polític “per la porta del darrere”. Per no parlar d’un Tribunal Constitucional amb cadires buides i majories alterades de manera antidemocràtica i contrària a la mateixa constitució

Un altre exemple de la fàbrica espanyola d’independentistes el trobem en l’obsessió malaltissa amb el català a l’escola. L’última interlocutòria del TSJC ens ve a dir que tan li fa la llei aprovada al Parlament, el 25% s’aplica i punt. Per arrodonir el ridícul, el govern espanyol demana l’ús del català al Parlament Europeu però el prohibeix al seu propi parlament. Des d’Europa s’ho miren amb una barreja d’estupor i sornegueria.

Per tot plegat, cada cop més catalans veuen impossible i perjudicial continuar formant part de l’Estat espanyol, malgrat que els partits independentistes no estiguin per la feina. Ningú no explica ni el com, ni el quan, però el perquè és cada dia que passa més clar, més nítid i més indiscutible.