Amb quatre víctimes mortals, rècord de pluges i de neu i un temporal com el que fa temps que no es registrava, el País Valencià va aparèixer a finals de l’any passat a tots els noticiaris de l’Estat. Ho va fer, esclar, amb les dosis d’exageració pròpies de les televisions privades i amb el folklore regionalista que habitualment desprenen els mitjans quan informen del "Levante" (?) peninsular (un incís: no serien les Illes el "Levante"?). Molt probablement per una qüestió de prioritats periodístiques, la informació sobre el temporal no va sortir fins que va ser clar que les seves conseqüències serien importants. Durant els primers dies, la tònica informativa habitual del País Valencià es va imposar: la informació seguia provenint de tres capçaleres en paper (totes en castellà) i d’alguns diaris digitals. Si el Consell Valencià volia informar d’alguna cosa a través dels mitjans de comunicació, no tenia més remei que fer-ho per Twitter o per Facebook. Des del tancament de la RTVV el novembre del 2013, el País Valencià no gaudeix de mitjans propis -ni televisió ni ràdio- i informar-se a través de TV3 o Catalunya Ràdio requereix seguir el mateix procediment que seguiria qualsevol persona que estigués al Japó o a Califòrnia. És a dir, o bé pagant una subscripció de televisió i ràdio per cable o bé a través d’internet.  

Tot aquest context és necessari per entendre el camí iniciat per la Declaració de Palma, firmada el dilluns entre els governs de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, amb l’objectiu principal d’"enfortir lligams històrics i culturals en benefici comú dels tres territoris en els àmbits de la llengua i la cultura". Entre d’altres, aquest objectiu sembla que es plasmarà en el curt termini en accions que pretenen reforçar el mercat interior cultural i consolidar l’Institut Ramon Llull com a organisme de promoció exterior.

Vist el panorama desolador dels últims anys aquesta és, sens dubte, una bona notícia. El mercat cultural compartit entre els diferents territoris ja fa temps que fuig les costures institucionals i es produeix amb total normalitat. Una generació sencera de persones, del nord i del sud, s´han criat i crescut compartint aquest marc cultural comú. Les institucions, com acostuma a passar, només comencen a normalitzar un corrent de fons que fa temps que rutlla. Tanmateix, no només és una bona notícia que institucions amb una arrel comuna (i un futur més compartit del que es pensen) es reconeguin. La Declaració de Palma és, sobretot, un pas endavant en la consolidació d’un mercat. Com sovint recorda el sociòleg Toni Mollà, la cultura és, també, un mercat i seria una temeritat estratègica renunciar a una massa crítica de consumidors.

Més enllà d’aquest pas important, els desafiaments són enormes. Que les biblioteques comparteixin llibres o que s’unifiquin les acreditacions de català és rellevant, però no deixa de formar part de la lletra petita. Un dels grans reptes seran les sinergies en l’àmbit audiovisual. La televisió actua com un element (re)constituent de la societat i és una de les principals eines (per no dir la que més) de construcció de referents compartits. Des que el PP va decidir tancar RTVV i el nou govern va incomplir la promesa d’obrir-la ràpidament, el País Valencià viu, encara avui, en una situació d’excepcionalitat informativa. La nova televisió que el Consell valencià projecta s’ha plantejat amb un pressupost de 55 milions d’euros, una quantitat ínfima si es compara amb els 150 d’EITB, els 120 de l’Aragó o els 113 d’Andalusia.

En aquest context, la cerca de sinergies entre tots tres territoris per fer una televisió (o una ràdio) de qualitat constituiria una obvietat de primer ordre. Compartir continguts o fins i tot professionals reforçaria les parts i, sobretot, ajudaria a trencar el gran desconeixement que molts ciutadans, del nord o del sud, senten respecte els seus veïns culturals.

Per aquest motiu, és desconcertant que, en general, el Consell Valencià hagi fet passos entre erràtics i tímids. Mentre les Illes Balears, aprofitant el període de gràcia electoral, van ingressar a l’Institut Ramon Llull i va tornar a connectar tots els canals de la Corporació, l’executiu format pel tàndem Puig-Oltra es resisteix a fer-ho, sota la (falsa) idea de no aixecar ulls de poll o de ser acusats de ves a saber què. Curiosament, la dreta valenciana o balear no ha tingut mai tants miraments a imposar la seva agenda.

Hom es preguntarà què se’n pot treure d’aquesta sinergia i de la voluntat/necessitat de construir mitjans compartits de qualitat. En aquest sentit, l’exemple italià ens ofereix una experiència ben il·lustrativa. Utilitzant l’exposició desigual que alguns municipis italians van rebre de Mediaset i de la seva política d’entreteniment, els politòlegs Durante, Pinotti i Tesei mostren, en un estudi recent, que el consum de programes d’entreteniment de baixa qualitat té un impacte negatiu important en el capital social, en la insatisfacció política i, en definitiva, en la propensió a votar partits populistes. En definitiva, construir uns mitjans de baixa qualitat (o no fer-los) té un impacte negatiu palpable en moltes esferes.

Amb tot, la Declaració de Palma ofereix un interessant camí de sortida, però les pedres del camí posaran a prova la determinació de les parts. El seny s’hauria d’imposar. O, per dir-ho a la manera del sud, el trellat compartit és fonamental per no caure en els enormes errors dels últims anys.