Com una conversa a la catedral, però sense cap nostàlgia gòtica que ens connecti amb Roger de Llúria. Portem la nació menestral a la cartera, per això ens agrada viatjar a l’Alguer: fem turisme a un tros d’ambre que ha atrapat una identitat que recula, enmig de la gran indiferència del planeta, des de fa segles. A la vitrina, l’esquelet d’un passat que tal vegada fou, a disposició dels nostres miratges de nació completa, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó. No en sabíem més, teníem quinze anys, i -peluts- ens barallàvem al Fossar de les Moreres. Anys 80, quan tot estava per fer i tot era marginal: vaig gastar un vinil de l’Elèctrica Dharma que cridava al combat, com una faula remota. Èpiques de porro, nits de borratxera.

Escolto per la ràdio que una redactora diu que un dels carrers de l’Eixample batejats per Víctor Balaguer al segle XIX porta el nom de Ramon Muntaner, “el cantant”. Em desfibro. El conductor del programa la corregeix: “no és el cantant, és el cronista medieval”. Respiro. Potser el BUP no estava tan malament, potser estem fabricant amebes a la velocitat de la llum. El ministre d’Ultramar que va posar les bases del pre-catalanisme es remou a la seva tomba i amenaça amb tornar com un zombi. Torna, torna, Serrallonga!

A manca d’un Guardiola de la política, Lluís Llach desenterra el piano de guerra. Estem atrapats en un ambre que ens narcotitza i ens afluixa la molla. M’atura, pel carrer, una lectora amable: “I a vostè, doncs, què li sembla que cal fer?” Somric i em torno a desfibrar. “No en tinc ni idea, perdoni”. Em mira malament. “Doctores tiene la Iglesia”, diuen els espanyols. La fama dels catalans -la fama és traïdorenca, canta la Rosalia- és que som un miracle nacional. Ho va escriure el mestre Pep Termes, enyorat cada dia. Fins quan ho serem, un miracle?

Un empresari català d’èxit em diu -tot dinant a la vora de la mar- que ell ha assumit que la llengua catalana desapareixerà un dia o altre; el paio ho etiqueta tot impecablement en la llengua de Ramon Llull, però el seu posat és de derrota, s’ha rendit sense pena, per bé que podria guanyar el premi a l’emprenedor maco de Plataforma per la Llengua. Està buit per dins, ja ha llençat el català a la paperera de la història, el bordegàs vol assemblar-se als pròcers i comença a fer-li nosa la barretina, no fos cas que no el cridessin a la taula dels grans. El meu desfibrament ja és com una migranya. Els imbècils són pitjors que Vox, PP i Cs junts.

“Es mala amante la fama y no va a quererte de verdad”. La catalana avui més universal, la de Sant Esteve Sesrovires, va néixer l’any 1992, quan Barcelona va provocar l’orgasme més gran de la catalanitat contemporània. Van parir la Rosalia quan jo memoritzava totes les lletres de El último de la fila. En aquells temps, l’independentisme era una torxa petita, que maldava per tenir un minut de televisió, mentre els equilibris polítics creaven un retaule a gust de tothom. La sociovergència va fer bullir l’olla i la Crida a la Solidaritat va salvar (una mica) els mots. Alguns van fer grans negocis, mai no sabrem qui feia de titella i qui de titellaire. Uns anys després, alguns van teoritzar la fantasia d’una independència sense identitat: el laboratori de la tribu que no vol ser tribu, però rep garrotades de tribu. Va perdre Joan Francesc Mira i va guanyar Xavier Rubert de Ventós. I Pasqual Maragall va ser occit pels seus, quan ja havia posat les bases d’una reforma impossible.

Avui, no tenim independència i ens fa por parlar d’identitats (llevat de les vinculades al gènere, al sexe o als esclavistes d’antany). L’independentisme no nacionalista tenia i té un problema: si s’esborra la nació, acabes com un pollastre sense cap en mans del nacionalisme banal de l’Estat espanyol. I el nacionalisme (dels petits sense Estat) sempre tindrà el mateix problema: a Europa, el criminalitzen per defecte i el redueixen a pintoresquisme regional. No way out.

Mentre, la vida busca escletxes per generar mercats i plusvàlues. Rosalia versus Llach: els adolescents volen la fama i la virolla, en castellà i en anglès. La gallineta servirà per al caldo. No cal fer res. Com diu l’amic Canosa: només els morts saben què vindrà, però no els escoltem. Enmig de la platja del no-res, cap al tard, quan l’ocàs em regala la possibilitat de ser un extraterrestre, ploro en record de Joan Fuster, que faig llegir a classe com qui ofereix carn als vegans. El món de Fuster, Pla i Rodoreda malda per no ser engolit per la moral de la derrota que encarna l’empresari que accepta que Fuster, Pla, Rodoreda seran arqueologia l’any 2080 o abans. Em cago en tots els que són buits per dins. El costat obscur de la força juga a la seducció indolora. Invoco Fuster i poso la música de Quimi Portet a tot volum, per no cremar containers, que soc un paio d’ordre: “Anem a voltar per la Rambla / Vestits amb gorros de paper, / Ens pintem de rosa la cara / I parlarem en estranger”.

Que tingueu un 2022 plausible o, si més no, passador. Brindo per tots vosaltres, lectores i lectors, i per la mare que em va parir. I per Ramon Muntaner, el cantant i el cronista.