A la política espanyola ja fa massa temps que coneixem la figura del bomber-piròman. Hi ha qui provoca un incendi i després quan el cacau ja està organitzat, quan les flames que ha originat li cremen els peus, culpa els adversaris polítics de mentir, d'embolicar la troca.
L'incendi del ministre Wert, amb la proposta de reforma de la Llei d'educació, va tenir ahir el dia de la cremà, que diuen al País Valencià per Sant Josep. Foc al matí, a la sessió de control, foc a la tarda a la compareixença en comissió per explicar el seu projecte, i per acabar-ho d'adobar, la resposta política i escolar a Catalunya, amb la cimera que ha agrupat al voltant del president Mas, ensenyants i els partits que estan per la defensa del model d'immersió lingüística. L'exercici de malabars el va haver de fer Alícia Sànchez Camacho que mira d'aparèixer com la intermediària amb el govern espanyol, i que proposa un canvi de nom a aquest quart lloc que passaria a ocupar el català en aquest projecte. I a més va estendre la idea de la mentida, de la farsa que també llença el ministre. La idea que al final les seves intencions són sanes, i que qui tergiversa el seu projecte és la consellera Rigau, i els partits catalans que ahir van interpretar Wert, amb l'anunci que si es “toca” un nen català hi haurà resposta al carrer. Sobre les mobilitzacions justament el ministre acusa CiU de voler guanyar al carrer el que no va guanyar a les urnes el 25 de novembre.

Com a resposta del titular d'Educació no deixa de ser inquietant i revelador. És clar que no respon a cap projecte pedagògic que miri de lluitar d'una vegada per totes contra el fracàs escolar. Les dades situen els alumnes de nou anys del conjunt de l'Estat tant en l'informe PISA com l'últim de l'OCDE en els darrers llocs de la cua, si parlem de matemàtiques i llengua. Però els alumnes catalans no tenen un nivell pitjor que els d'altres zones monolingües.

No cal insistir-hi, perquè sembla que tot plegat no ve de cap idea pedagògica, sinó de la traça política que ha preparat la FAES en un projecte més ambiciós. La idea d'una Espanya recentralitzada on l'Estat central recupera competències, i les autonomies passen a ser unes diputacions una mica més arreglades. Un finançament una mica millorat per Catalunya i poca cosa més, aquest és el futur que ens dibuixen.

Aquesta és la farsa. Ja es veu el grau d'europeisme del govern de Rajoy, la sensibilitat pels empresaris que pateixen la crisi quan després de dècades de discussió sobre la unificació del sistema de patents, es desmarquen de l'acord, amb els italians,  perquè l'espanyol no és llengua per patentar. Ben embolicats en la bandera, i als empresaris que els bombin. La mateixa sensibilitat que ha posat traves, i multes a les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio que promovia Acció Cultural del País Valencià.

Quina és la farsa? Que còmode és ser un ciutadà que a l'aixecar-se al matí no ha de perdre ni un segon en la defensa de la seva pròpia llengua perquè ja té un Estat al que paga impostos perquè ho faci.