A la vida, és complicat no trobar-te contradiccions si tens més d'una convicció. Traslladat a la política, i llevat que obtinguis majoria absoluta, és impossible no haver-te d'empassar algun gripau si vols arribar a acords que et portin a algun lloc. Passa que, tant a la política com a la vida, si vas donant molt la pallissa amb les teves conviccions, arriba un moment en què no només estàs en fals sinó que pots quedar retratadíssim.

El cas d'Ada Colau, enfrontada retrospectivament al seu propi discurs de campanya electoral, tant per l'entrevista que va concedir a NacióDigital -on descartava acceptar els vots de Manuel Valls per a ser investida- com pel seu missatge de youtuber incipient on posava a parir l'exprimer ministre francès -"el campió mundial del mansplaining"-, em recorda al de la directora de cine Leticia Dolera, que es va trobar acomiadant una actriu per estar embarassada després d'haver publicat una tesi sobre feminisme. És legítim que vetllés per la viabilitat del seu producte com ho és ara que Colau s'aferri a l'alcaldia, però no hauríem d'acceptar que qualsevol cosa dita durant la campanya -per part de cap candidat- quedi en paper mullat.

Vaig més enllà: em fa bastant gràcia que la causa dita progressista sigui més noble que la independentista, si aquesta va, com volem creure molts ciutadans que hi donem suport, molt més enllà de canviar una bandera per una altra. Ho dic perquè Colau no només acceptarà encantada els vots de Valls sinó que es repartirà el govern de la ciutat amb el PSC. De veritat que encara hi ha algú que considera progressistes els socialistes?
Però no havíem quedat que el món Comú era sobiranista?

I aquesta és la gran derrota de l'independentisme, exemplificada pel cas de Barcelona. Sí, Junqueras i Puigdemont continuen guanyant eleccions -que, ja m'ho permetreu, no serveixen per a res-, però el discurs d'eixamplar la base i el del 80% favorable al referèndum ha mort de manera tan cruel com l'independentisme màgic.

No sóc capaç de calcular si Colau pagarà una factura elevada per les seves amistats perilloses o si la cosa es limitarà a un parell de setmanes de passar vergonya, però sí que em sembla evident que l'independentisme ha de deixar de plorar cada revés dels esdeveniments com si fos una traïció. L'alcaldessa guai que va plorar l'1-O i que havia votat sí/sí al 9-N s'ha abraçat, a l'hora de la veritat, als del no/ni de conya, als del "traieu els llaços grocs, que s'ha de governar per a tothom".

Com més tardem a adonar-nos que estem sols, que no podem esperar res dels equidistants i que fer la guerra per separat no ens porta enlloc, més generacions passaran fins que tornem a tenir alguna possibilitat de fotre el camp.