Quan serà la fi del món? De quina manera es produirà? De quina manera acabarà un món i en començarà un altre. En certa manera podem dir que tot s’acaba i tot comença cada dia. El Madrid del final del felipisme era el d’un moment polític en que semblava que tot s’acabés a cada hora. L’època de Luis Roldán i la pretesa fugida a Laos, l’època en que els ministres de l’Interior anaven passant, Antoni Asunción, Juan Alberto Belloch. Francisco Paesa que Eduard Fernàndez a El hombre de las mil caras, interpreta de manera magistral fa reviure aquella època. Premiat amb un Gaudí, i aspirant a rebre un Goya aquesta nit de dissabte. Aquella època que retrata tan bé la pel·lícula, en que tots aquests lampistes que es mouen per les clavegueres de l’Estat maneguen els milions dels fons reservats amb una alegria que espanta.

M’ha agradat aquest retrat perquè, jo mateix el vaig poder seguir com a periodista a l’altra banda, tenint els ministres fent rodes de premsa explicant quin era l’evolució de la fugida de l’ex-director de la guàrdia civil, retratat en calçotets a l’Interviu, i ara que es parla de postveritat, constatar com en som d’enganyats en el relat oficial, aquell que fa la història.

Lamentablement sembla que aquella època no ha marxat del tot. Els paesa que es fan els morts i són tan vius també tenen el seu paper el 2017, i en la política de present.
Ara no hi ha ni GAL i ETA activa, però hi ha el cas català. I amb el diàleg esvaït i tot i que el president Rajoy deia aquestes últimes hores que no ensenyarà les seves cartes per aturar el referèndum, és clar que aquestes que són pròpies d’una guerra bruta, pesen més que qualsevol gest de diàleg.

Un diàleg que no passa de dir que executaran els pressupostos en infraestructures. Soraya Sànez de Santamaria s’ha encasquetat el casc per venir a dir que el tren llançadora del Prat s’ajorna sine die. I de tant diàleg s’ha descuidat de convidar a la seva visita a l’aeroport al conseller Rull. El diàleg no rutlla. Trist i galdós tot plegat. Constatar que la política no serveix per anar més enllà. Que les paraules són buides. Com ja es va viure durant el 9-N que es jutjarà aquest dilluns, hi ha hagut un canvi de ritme, acompanyat d’una casual megaoperació sobre el 3% de CDC ordenada des de la Fiscalia i que ha acabat amb els detinguts en llibertat i sense que el jutge els hagi volgut prendre declaració.

Galdós encara. La sensació de fi del món, que excita aquest cúmul d’operacions dedicades a empastifar que alguna cosa queda, aquesta rècula de funcionaris policials que fan papers sense fonament, que inventen proves. L’"operació Catalunya" passa per aquí i per precintar escoles, i pel 155. Passa per la intervenció, no fos cas que el referèndum es faci. L’estratègia és directa, plana. Rajoy no vol ensenyar les cartes, però ensenya les urpes. Quan serà la fi del món?. A Catalunya també sembla que el món s’hagi d’acabar cada dia. Ja poden començar a rodar la pel·lícula, i donar a Eduard Fernàndez qualsevol paper estel·lar, que segur que brodarà