Les conclusions del cas Palau –que no han esperat a un possible canvi de posició del Consorci sobre CDC- han tornat a despullar les intencions de la Fiscalia. El mediàtic Emilio Sánchez Ulled ha rebaixat a la meitat les peticions de pena per a Fèlix Millet i Jordi Montull, lladres confessos de la institució cultural. A més, pràcticament ha assegurat que Gemma Montull no entri a la presó ja que ha passat de demanar 26 anys i mig a només dos (i 24 mesos substituïbles per una multa).

Millet i la família Montull han passat, de manera incomprensible, de saquejadors de l'emblemàtic Palau de la Música a una mena de pentiti que ajuden a fer caure els capi de la màfia. La Fiscalia, amb CDC al punt de mira com a objectiu polític, no ha dedicat cap esforç a aclarir el saqueig i s'ha centrat en obtenir proves contra el presumpte finançament irregular del partit nacionalista.

L'esforç de Sánchez Ulled per demostrar el finançament irregular de CDC –en un moment en què els indicis i els casos es multipliquen- no pot passar mai per salvar dues de les pitjors cares d'aquesta Catalunya que es vol deixar enrere. De fet, el qüestionable pacte amb la Fiscalia –que ha aplicat els atenuants de confessió i reparació- no hauria de ser excusa perquè Millet i els Montull rebin una condemna severa i exemplificant –l'acusació popular manté penes superiors als 30 anys-.

L'actuació del ministeri fiscal tampoc pot ser excusa per a un PDECat encaparrat en no voler tallar amb el llast de l'ombra de la corrupció de CDC. Més enllà de consideracions jurídiques i lluites partidistes, la imatge de la trentena de diputats nacionalistes votant en solitari les propostes per canviar la posició del Consorci del Palau és una mostra d'aïllament difícilment explicable i un gol en pròpia porteria per al projecte de refundació.