Hi ha un fet poc conegut però molt revelador: una part molt important de les vagues que es fan a l’Estat espanyol es concentren al País Basc, mentre que a Catalunya el conflicte laboral és molt més escàs. No és una anècdota ni una qüestió cultural menor. És el reflex de dues maneres molt diferents d’entendre què ha de ser un sindicat i com es defensen els drets de la classe treballadora. I, a partir d’aquí, la pregunta és inevitable: què funciona millor, pactar o plantar cara?

El debat, però, és més profund del que sembla. No es tracta només d’escollir entre pacte o conflicte, sinó de saber d’on surt la força per negociar. Què pesa més: la capacitat d’influir dins les institucions o la pressió real des del carrer i els centres de treball? En el fons, la qüestió és incòmoda: fins a quin punt els acords responen a un equilibri de forces i fins a quin punt són el resultat d’haver acceptat una posició feble. Aquesta és la pregunta de fons que travessa tot el debat i que motiva aquesta anàlisi.

En realitat, la diferència no és tant de normes com de manera d’exercir el poder. A Catalunya, el sindicalisme majoritari s’ha acostumat a moure’s dins les institucions: negociar, pactar, influir des de dins. És un model que ha permès guanyar espais i estabilitat, però que sovint arriba a la taula amb poca pressió real al darrere. Al País Basc, en canvi, la lògica és una altra: la força no es dona per descomptada, es construeix. Primer es mobilitza, es tensiona, s’organitza la base; després es negocia. No és només una diferència de formes, és una diferència de punt de partida.

Només amb força es pot negociar. I això porta a una qüestió incòmoda però central: què pesa més a l’hora d’arrencar millores, la capacitat de diàleg o la capacitat de fer-se escoltar? El model català tendeix a confiar en la primera; el basc, a no renunciar mai a la segona. No es tracta de dir que un sigui millor que l’altre, sinó d’entendre que la negociació no és mai neutral. Sempre respon a un equilibri de forces. I aquest equilibri no es construeix només a les meses de negociació, sinó sobretot fora: als centres de treball, al carrer i en la capacitat real de sostenir el conflicte. 

Quan es posen les dades sobre la taula, el debat deixa de ser una qüestió d’estil i esdevé una qüestió de resultats. El País Basc, amb més conflictivitat, presenta també salaris més elevats (per sobre dels 32.000 euros anuals de mitjana, davant dels prop de 29.000 a Catalunya) i una afiliació sindical que supera el 20% de la població activa, gairebé el triple que la catalana . A això s’hi suma una intensitat de vagues i de participació molt superior, amb nivells de mobilització que multipliquen els catalans. El missatge que emergeix és difícil d’ignorar: allà on hi ha més organització i més capacitat de pressió, també hi ha més força a l’hora de negociar. Ara bé, atribuir-ho exclusivament al model sindical seria reduccionista. El pes de la indústria, l’estructura econòmica o el marc institucional també hi influeixen. Però, fins i tot tenint-ho en compte, el conjunt de les dades apunta en una direcció incòmoda: la conflictivitat, quan és sostinguda i organitzada, no debilita els treballadors i les treballadores; pot ser, de fet, la seva principal font de força.

El punt clau no és tant escollir entre concertació o conflicte com entendre d’on surt la força per negociar. Perquè la diferència real no la marca l’estratègia, sinó el poder acumulat al darrere. Negociar és necessari, però la qüestió és des de quina posició es fa: des de la capacitat d’organitzar, mobilitzar i sostenir el conflicte, o des d’una feblesa que obliga a acceptar els límits que imposa l’altra part. Les dades apunten cap a una idea incòmoda però clara: no és la concertació ni el conflicte, per si sols, el que explica els resultats, sinó la força sindical real. Allà on hi ha afiliació, arrelament i capacitat de pressió, la negociació guanya pes; allà on aquesta força s’erosiona, els acords tendeixen a reflectir aquesta debilitat. En el fons, la qüestió no és si es pacta o es confronta, sinó si es té prou poder perquè el pacte no acabi sent una renúncia.

Quin sindicalisme volem? En aquest marc, el cas català demana una mirada exigent. El model de concertació ha consolidat sindicats amb pes institucional i capacitat d’interlocució, però alhora ha anat erosionant allò que els dona sentit: la força organitzada de la seva base. La baixa afiliació, la dificultat per penetrar en els sectors més precaris i la desaparició pràctica de la mobilització sostinguda no són fenòmens aïllats, sinó símptomes d’un desplaçament més profund. Si el conflicte deixa de ser una eina habitual, el sindicalisme perd capacitat de marcar el terreny de joc i acaba negociant dins els límits que fixen altres. I en aquest escenari, el risc és evident: que la concertació deixi de ser un instrument útil i es converteixi, progressivament, en un marc que normalitza la feblesa.

Per això, el debat real no és si cal més o menys diàleg, sinó com es recupera la capacitat de generar força. El sindicalisme que vulgui tornar a ser central haurà de reconstruir-se des de la base: augmentar l’afiliació, tornar als centres de treball, organitzar els sectors més invisibilitzats i dotar-se d’eines que facin possible sostenir el conflicte quan calgui. Això implica també repensar la concertació: no com un punt d’arribada, sinó com una conseqüència d’una correlació de forces favorable. Perquè, al capdavall, negociar no és només asseure’s a una taula; és poder decidir des de quina posició s’hi arriba. I sense aquesta força prèvia, el risc no és deixar de negociar, sinó negociar sempre a la baixa.

En el fons, la lliçó és tan simple com incòmoda: els drets no es concedeixen, es conquereixen, i això no depèn del model que es proclama, sinó de la força que es construeix. Allà on el sindicalisme és capaç d’organitzar, mobilitzar i sostenir el conflicte, la negociació esdevé una eina de transformació real; allà on aquesta força desapareix, els acords deixen de ser conquestes i passen a ser límits acceptats. Per això, el futur del sindicalisme no es decidirà en la capacitat de signar pactes, sinó en la capacitat d’imposar-los: de tornar a tenir prou força perquè negociar no sigui gestionar la derrota, sinó condicionar el resultat.