Les amenaces de la cap de l'oposició catalana i del ministre d'Exteriors espanyol responen a un mateix patró dissenyat als gabinets de comunicació política dels partits unionistes: cal trencar el relat d'un conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Per fer-ho, no hi ha res millor que presentar el moment polític a Catalunya com una confrontació entre catalans.

La fractura de la societat catalana és una figura retòrica que no s'ajusta a la realitat. La divisió és la mateixa que hom pot trobar en qualsevol societat democràtica, entre Demòcrates i Republicans als EUA, entre partidaris i detractors de Lula Da Silva al Brasil o entre Conservadors i Laboristes a Anglaterra. Si voleu trobar una societat homogènia i sense debats, les trobareu a Corea del Nord o a les monarquies absolutes saudites. 

Hi ha un esforç considerable per instal·lar el relat de la fractura social. Es un discurs transversal de l'unionisme, d'esquerra a dreta, per intentar trencar la transversalitat del moviment independentista, que reuneix l'esquerra antisistema i el centre dreta liberal, que no pregunta si els avis ja hi eren o si van venir a Catalunya a buscar un futur millor.

Les provocacions dels grupuscles d'ultradreta que campen envalentits per la repressió institucional de l'Estat no ha de confondre l'opinió pública. Fan soroll i criden l'atenció quan arrenquen símbols o insulten pel carrer, però són aixó: grupuscles molt minoritaris. Els votants unionistes ho són perquè no volen la independència, però creure que avalen l'estratègia de confrontació dels seus líders polítics no s'adiu amb la realitat que es palpa al carrer.

Només cal assistir a algun de les desenes d'actes a favor dels presos i exiliats que es fan de manera contínua arreu del país: allà hom trobarà independentistes i unionistes, cognoms catalans i cognoms castellans, joves i vells, urbanites i pagesos. Més enllà de les idees polítiques de cadascú, la gran majoria de la societat catalana no combrega amb les estratègies repressives de l'Estat.