D’aquí poc es celebrarà la cimera dels presidents de França i d’Espanya, l’un quant a cap d’estat, l’altre com a cap de Govern. Sobre el paper, el tema central de la trobada és l’eix mediterrani. Podria ser una ocasió per Sánchez de demostrar que és president també de Catalunya, assumint les demandes que ha fet el president Aragonès en una carta per tal de fer-les arribar a Macron. Aquest seria un relat intel·ligent des d’un espanyolisme intel·ligent. Em temo que no farà res.

És molt probable que els temes de la conversa siguin discursos a la defensiva. Com minimitzar i domesticar el problema català; com es reforcen militarment les fronteres davant les migracions africanes i com subroguen la tasca de gendarme als governs corruptes del nord del Magrib; com s’entenen en polítiques euroagràries bones per als terratinents. No hi haurà, vaticino, cap retret de Sánchez al Govern francès per l’obsessió malaltissa que té en continuar considerant que Àfrica comença als Pirineus. Per la política de desertització de les fronteres de l’hexàgon francès que només pretén evitar contagis socials i culturals que acabin qüestionant un model de nació jacobina i centrípeta entorn de París. Per l’obstaculització francesa a la construcció del tram ferroviari d’alta velocitat entre Perpinyà i Montpeller. Pel tancament sistemàtic dels passos secundaris de carreteres de la frontera. Per l’oposició sistemàtica a les connexions energètiques. O per la repressió a l’ús del català a la Catalunya Nord. Si Sánchez calla, l’Estat espanyol i el seu Govern representen els nostres  interessos socials, econòmics I culturals?

Però també es podria preguntar a França què en treu d’aquesta tradicional política d’aïllament de Catalunya. Catalunya principal importadora i exportadora cap a França. Catalunya, principal emissora i receptora de turisme cap a França o des de França. Catalunya amb una francofília històrica en els conflictes internacionals, en la cultura, en el suport a la francofonia, mai recompensada. Algun enarca o thik tank de l’estat francès sap fer-li arribar tot això a l’Élysée? Fer-li arribar una cronologia històrica resumida de relacions. Des del 785 amb la conquesta de Girona i el 801 amb la de Barcelona comença el domini dels emperadors carolingis que es proclamen reis de francs i gots. El 988 Borrell II es nega a renovar la fidelitat al rei franc per manca de suport contra els sarraïns. Però només el 1258 en el tractat de Corbeil, el rei Lluís IX renuncia als drets francesos sobre Catalunya davant del rei català Jaume I. Això són quasi 500 anys de domini francès formal.

Del 1466-1472, Renat d’Anjou i comte de Provença exerceix de comte de Barcelona per nomenament de la Generalitat en la Guerra civil contra el rei Joan. El 1640, la Generalitat després de l’efímera República catalana de Pau Claris, nomena príncep de Catalunya el rei francès Lluís XIII, en contra el rei castellà Felip IV. Després, seguirà l’ocupació francesa fins al moment del Tractat dels Pirineus 1659, on França i Espanya segmenten la Catalunya històrica. En la Guerra dels 9 anys, Lluís XIV ataca Barcelona el 1691 i el 1697, moment, on rendida la ciutat, el rei francès jura les Constitucions catalanes, restant controlada mig any més. En la guerra de Successió (1705-1714) els exèrcits francesos tingueren un paper clau en la derrota de Catalunya i la supressió de les seves constitucions. Al 1808, hi ha l’ocupació francesa. I del 1812 al 1814, Catalunya passa a ser una província francesa amb quatre departaments: Ter, capital Girona; Segre, Puigcerdà; Montserrat, Barcelona; Boques de l’Ebre, Lleida. Finalment del 1823 al 1827 hi hagué nova ocupació francesa en defensa de l’absolutisme de Ferran VII.  Són més de 500 anys on els protocatalans i catalans han estat oficialment francesos, per 300 anys oficialment espanyols. Macron es pot desentendre d’aquelles responsabilitats històriques?

Això pel que fa a la història políticomilitar. Però, és clar que els lligams històrics de Catalunya amb Occitània, de tipus cultural i demogràfic són permanents. Amb exilis polítics i socials entrecreuats. A finals del segle XVII, la tercera part de la població catalana era occitana. I a mitjan segle XX, els republicans catalans van instal·lar-se a França i lideraren la resistència antinazi.

Les elits franceses haurien d’explicar als catalans el perquè del sistemàtic aïllament de Catalunya en tot allò que depèn de l’estat, mentre la població i l’economia privada se salta sistemàticament els Pirineus i estableix lligams d’amistat i familiars. El bloqueig francès unit a la persistència del càstig fiscal i inversor de les elits madrilenyes sobre l’eix mediterrani seria tema d’interessants tesis doctorals per descobrir quins interessos de classe i ideològics hi ha al darrere d’unes polítiques inconcebibles des d’una racionalitat del bon govern i de l’eficiència en l’eix que va d’Almeria a Portbou i de Cervera de la Marenda a Marsella.

Partint de la base que Sánchez no dirà res d’això, sinó que parlaran dels temes propis d’aparells jacobins i ineficients, seria convenient que el president Aragonès, si li’n donen l’oportunitat ho plantegi. I si no, que després de la carta sense retorn a Sánchez, en segueixi una altra a Macron i als grups parlamentaris francesos. Al carrer, la gent més conscient reclamarà tot això i més. L’horitzó al qual no renunciarem: l’autodeterminació, vist el maltractament endèmic que hem rebut i rebem d’ambdós estats.