L'extrema dreta ha trencat el precinte per Andalusia. Espanya, una democràcia tendra i manifestament millorable -començant per la judicatura i l'estructura policial- havia tingut majories absolutes de dretes, una dreta rància i bel·licosa que no ha dubtat a recórrer a l'anticatalanisme quan li ha fet falta, però mai havia deixat marge institucional a l'extrema dreta. Aquesta extrema dreta espanyola que veu del franquisme es manifestava en grupuscles territorials, també a Catalunya, però fins ara no havia amenaçat amb un projecte estatal, com el que sí que lidera Vox. De la irrupció del partit de Santiago Abascal en floreixen explicacions i teories, algunes perillosament simplistes. El més encertat, però, és cercar l'encaix en l'anàlisi multicausa.

Primer, a Espanya hi ha un franquisme sociològic que fins ara havia trobat aixopluc a la pell del PP. L'Alianza Popular de Fraga, cosmèticament transformada durant l'aznarisme en unes noves sigles, va assimilar votants mentre també canalitzava una fornada de dirigents que desconfiava del pacte constitucional, la mateixa Constitució que ara defensen com a marc inalterable. Els votants més conservadors, reducte social del règim, han trobat ara en Vox una finestra de vot com a alternativa a un PP corromput i desallotjat del poder. Com que el partit de sempre no és creïble -i a Andalusia el PSOE també té motxilles pesades i una idea esgotada-, una part considerable de l'electorat de dretes andalús ha optat per la marca que li oferia el discurs més senzill i desacomplexat. No són electors exclusivament de rendes baixes. Caldria tenir-ho ben present, pel temor que això representa. Són gairebé 400.000 andalusos que es trobarien còmodes liquidant el model autonòmic, expulsant immigrants, i derogant les lleis de l'avortament i de la violència de gènere.

Segon, Vox és avui una amenaça perquè ha sabut posicionar-se, però també perquè PP i Ciutadans han ajudat a normalitzar-ne el discurs. La frivolitat dels missatges de Casado i Rivera, amb Catalunya i els immigrants com a diana, han fet més per Vox que el propi Abascal, que avui ja es frega les mans pensant en el que pot venir a les eleccions municipals i europees, complicat com sembla que la Moncloa pretengui avançar els comicis espanyols. Quan el maldestre Casado insta els immigrants a respectar els costums espanyols posa més llenya al forn electoral de l'extrema dreta, que sempre podrà ser més xenòfoba. Quan l'imprudent Rivera fa la campanya pensant en el combat a l'independentisme, legitima l'Estat negacionista de les singularitats perifèriques que promet Vox, que sempre podrà ser més bel·ligerant. El curterminisme de PP i Ciutadans ha alimentat el monstre desbocat que avui té la clau dels pactes a Andalusia.

Tercer, l'ascens de Vox és una altra accepció de l'"a por ellos". Com explicava Xavier Rius Sant aquest dilluns en una anàlisi a NacióDigital, la formació d'Abascal va saber aprofitar l'oportunitat que li va concedir la desaparició de Manos Limpias per situar-se, a cops de colze, en tots els jutjats i platós on es jugava la partida contra el procés. Vox té cadira al judici contra l'independentisme, el procediment més important que hi haurà Espanya des de la recuperació de la democràcia. I també s'ha infiltrat en l'ecosistema comunicatiu espanyol. Habitual en tertúlies i informatius, l'extrema dreta ha aprofitat la set d'audiència d'un determinat periodisme i la incapacitat d'un altre periodisme per saber quin era el tractament més adequat que li havia de prestar. Seguint el guió de Steve Bannon, exassessor de Trump, l'autopista ha conduït Vox al parlament andalús.

Quart, la suma de l'estratègia curterminista dels partits, l'explotació de l'anticatalanisme i el discurs xenòfob, i la inacció de la societat espanyola han fet que Espanya s'hagi sumat al carro europeu: ja té la ultradreta a les institucions. Al continent fa una dècada que el populisme d'arrel xenòfoba creix i es posiciona; ara també és una realitat a l'Estat, el mateix Estat que encara es divideix per treure el dictador del Valle de los Caídos. Ara que la bèstia ja té camp per córrer a les institucions, caldria preguntar-se si el debat polític a Espanya podrà transitar cap a la proposta i el diàleg pausat. La resposta, per qui s'ho mira des de Catalunya, fa esporuguir.