Ara que el pacte entre Junts i ERC, que es coïa a foc lent (un xup-xup interminable, com el d’aquell que sap que està fatalment lligat a una persona, però es resisteix a acceptar-ho i es fa valer com per sentir-se millor), sembla que salta pels aires i rodolem cap a l’abisme d’unes noves eleccions. Des de l'1 d’octubre, malauradament, ens han calgut més psicòlegs que estructures d’Estat. O millor dit: el psicòleg ha esdevingut una estructura bàsica, primordialíssima!, dels catalans.

Ara que passa tot això, he vist una furgoneta que publicitava el Consell per la República, suposat element de la discòrdia independentista. Ha estat a Girona, en un carrer al capdamunt del turó de Montjuïc. El vehicle, segurament oficiós, lluïa pòsters del Consell i del seu famós carnet republicà als laterals, amb el lema "Preparem-nos!",  i, al darrere, un destacat "Llibertat presos polítics". Però la part interessant era la matrícula. Flanquejant-la, sense tapar la “E” d’Espanya reglamentària, hi havia dos adhesius amb el "CAT".

Ningú no recorda ja de la polèmica les matrícules, en els llunyans temps de l’autonomisme. L’any 2000, tot just encetada la majoria absoluta de José María Aznar, el PP va decretar que les matrícules no durien identificació regional, sinó només la "E" d’Espanya amb el símbol de la Unió Europea. La decisió, contrària a la pràctica de bona part dels països europeus, va irritar l’oposició del Congrés espanyol i va encendre els ànims dels nacionalismes perifèrics, que van exclamar-se contra el neojacobinisme rampant del PP. Famosa és aquella frase d’Aznar, preguntat sobre el tema, dient "yo no estoy aquí para hablar de chapitas". I l’article al respecte que Jordi Solé Tura en va escriure a El País, La chapita española. 

A Catalunya, va haver-hi una indignació en els termes habituals del catalanisme: irades queixes dels polítics nostrats, gran impressió d’adhesius amb el "CAT", ajuntaments fent mocions en contra de la mesura, institucions públiques dient que posarien el "CAT" als vehicles oficials, certes multes quan es va aprovar la legislació...  La contestació popular sobre aquesta qüestió, tanmateix, es va anar fonent a poc a poc, fins que, llevat d’honroses excepcions, va deixar de ser un motiu rellevant de reivindicació.

Fins i tot els més contraris van acabar assumint que dur a les matrícules la "E" era com qui té un DNI. Això va mostrar, d’una banda, la gran eficàcia de la maquinària estatal per a les imposicions banals, i, de l’altra, els límits de la desobediència ciutadana, fet que, per exemple, també s’ha constatat darrerament amb els escassos ciutadans que han tributat a l’Agència Tributària de Catalunya.

Mirat des d’avui, amb la perspectiva post 1-O, es fa difícil pensar que una societat que va perdre una petita batalla simbòlica com la de les matrícules pogués aconseguir la independència unilateral al cap d’una quinzena d’anys. I, d’altra banda, posa al descobert què se n’ha fet del catalanisme de les reivindicacions menors, sectorials, amb què el nacionalisme català s’havia propulsat fins al Procés. ¿En quin estat han quedat les accions populars per la llengua, l’etiquetatge en català, les seleccions nacionals, el doblatge... objectius acotats, precisos, que segurament han estat colgats per la bèstia grossa de la independència?

Ara que ni els més optimistes no la veuen a tocar dels dits, es corre el risc que també es desatengui totes aquestes fites modestes però prou imprescindibles.

Cal prendre nota del que va passar amb les matrícules. El cansament de la gesticulació inoperant i la por a les multes va posar fi a la protesta sense gaires escarafalls, i es van fer paleses, un cop més, les extraordinàries limitacions del país. Ara com ara, la furgoneta del Consell per la República, bastió de la unilateralitat, no infringeix la llei i fa ben visible la "xapa" espanyola.