La gent que em demana si «tindrem la independència»
«El guió es reinterpreta sobre la marxa però ningú no vol assumir –en canvi- els costos de reescriure'l amb mirada nova. Mentre, la Brigada Aranzadi, la Fiscalia i el TC vigilen tots els moviments»
Ara a portada
02 de maig de 2017
Entres en un ascensor, fas cua per pagar al supermercat, o estàs fent un cafè a la barra d'un bar. Llavors, algú, amablement, ve cap a tu i et diu "tindrem la independència o què?". Somrius i no trobes les paraules. Què s'ha de respondre, en aquests casos? Si jo fos un dirigent de l'ANC, un diputat de Junts pel Sí o un alt càrrec del Govern, suposo que diria alguna cosa del tipus "la tindrem, no hem de dubtar-ne pas". Però no ho sóc, pobre de mi. Com a ciutadà, m'he manifestat clarament partidari d'una Catalunya independent però, com a periodista, no puc oferir una resposta taxativa i fàcil. Les informacions dels entorns institucionals són diverses i, a vegades, molt contradictòries. Una cosa és la voluntat i una altra l'anàlisi de la situació. No puc respondre com ho faria l'entrenador d'un equip que està a punt de jugar una gran final. Puigdemont, Junqueras o Forcadell tenen –suposo- aquest paper. Servidor, segur que no.
Les bases del sobiranisme pregunten. És normal. A la bona gent se li ha dit que en divuit mesos passarien una sèrie de coses. Ja som a la recta final del full de ruta i del tenim pressa, i algunes narratives no acaben d'encaixar: abans tot era "procés constituent" i ara tot és "pacte nacional pel referèndum". El guió es reinterpreta sobre la marxa però ningú no vol assumir –en canvi- els costos de reescriure'l amb mirada nova. Mentre, la Brigada Aranzadi, la Fiscalia i el TC vigilen tots els moviments. "Tindrem la independència o què?".
Les persones que em demanen sobre el final del procés volen confirmar que la prosa de la política està al nivell de la poesia de les manifestacions. Qui diu prosa de la política diu maquinària administrativa. Fa gairebé un any, em vaig adonar que, durant les xerrades que feia sobre la situació del país, la majoria del públic independentista es posava a la defensiva quan repassava els punts febles que presenta el bloc pro-independència. En el pròleg del llibre Per què hem guanyat (publicat el novembre del 2015), vaig escriure això: "Al meu parer, dues coses són certes: hem vençut però ens han mancat uns quants vots. No hem de perdre mai el sentit de la realitat si no volem que la nostra il·lusió acabi sent eixorca. D'altra banda, el camí de la independència també dependrà de les decisions que, després del 27-S, vagin prenent els nostres representants democràtics".
La distància entre el voluntarisme del carrer i les complexitats de la tecnoestructura genera moltes preguntes, que sempre són la mateixa: "Tindrem la independència o què?". Entre les reiteracions optimistes i un pèl mecàniques del Govern i les advertències sinistres de Madrid, entre les crides èpiques de l'ANC i el ressentiment tòxic dels López Tena de torn, caldria trobar la manera d'aproximar el que es pensa en privat al que es diu en públic. Sense ser indiscrets ni anar amb el lliri a la mà, esclar. Per no afegir més turbulències del compte a un clima que ve marcat alhora per dues dimensions que semblen excloure's: el convenciment de tenir un objectiu necessari en termes històrics i la reformulació d'estratègies que permetin preservar i ampliar una acumulació de forces inèdita fins avui.
Les bases del sobiranisme pregunten. És normal. A la bona gent se li ha dit que en divuit mesos passarien una sèrie de coses. Ja som a la recta final del full de ruta i del tenim pressa, i algunes narratives no acaben d'encaixar: abans tot era "procés constituent" i ara tot és "pacte nacional pel referèndum". El guió es reinterpreta sobre la marxa però ningú no vol assumir –en canvi- els costos de reescriure'l amb mirada nova. Mentre, la Brigada Aranzadi, la Fiscalia i el TC vigilen tots els moviments. "Tindrem la independència o què?".
Les persones que em demanen sobre el final del procés volen confirmar que la prosa de la política està al nivell de la poesia de les manifestacions. Qui diu prosa de la política diu maquinària administrativa. Fa gairebé un any, em vaig adonar que, durant les xerrades que feia sobre la situació del país, la majoria del públic independentista es posava a la defensiva quan repassava els punts febles que presenta el bloc pro-independència. En el pròleg del llibre Per què hem guanyat (publicat el novembre del 2015), vaig escriure això: "Al meu parer, dues coses són certes: hem vençut però ens han mancat uns quants vots. No hem de perdre mai el sentit de la realitat si no volem que la nostra il·lusió acabi sent eixorca. D'altra banda, el camí de la independència també dependrà de les decisions que, després del 27-S, vagin prenent els nostres representants democràtics".
La distància entre el voluntarisme del carrer i les complexitats de la tecnoestructura genera moltes preguntes, que sempre són la mateixa: "Tindrem la independència o què?". Entre les reiteracions optimistes i un pèl mecàniques del Govern i les advertències sinistres de Madrid, entre les crides èpiques de l'ANC i el ressentiment tòxic dels López Tena de torn, caldria trobar la manera d'aproximar el que es pensa en privat al que es diu en públic. Sense ser indiscrets ni anar amb el lliri a la mà, esclar. Per no afegir més turbulències del compte a un clima que ve marcat alhora per dues dimensions que semblen excloure's: el convenciment de tenir un objectiu necessari en termes històrics i la reformulació d'estratègies que permetin preservar i ampliar una acumulació de forces inèdita fins avui.