Arran de la mal anomenada crisi dels refugiats del 2015, la Unió Europea va patir un col·lapse en la gestió migratòria. Això no va succeir per la gran quantitat de persones que van arribar, aproximadament un milió en un any, ja que la crisi d’Ucraïna va demostrar que som capaços d'acollir fins a 6 milions de persones en el mateix període de temps. Aquest èxit es va aconseguir gràcies a la màgia de la Directiva de Protecció Temporal, a la voluntat política i, me n'alegro per ells, a la manca de racisme envers les persones amb pell blanca i ulls blaus.
 
Aquest col·lapse va obligar els estats membres de la Unió Europea a iniciar un procés per canviar les regles relatives als refugiats. Va sorgir la discussió sobre el que ara coneixem com el nou Pacte en Matèria de Migració i Asil. Les negociacions per aprovar-lo continuen, i aquest dimecres, els 27 estats membres van arribar a un acord que posa en perill els drets de les persones refugiades: el Reglament de Crisi, que a diferència de les bones pràctiques que es van demostrar durant la crisi d’Ucraïna, no posa per davant la protecció a les persones vulnerables.
 
Això s'ha degradat gràcies a una Itàlia que ara té el lideratge neofeixista de Giorgia Meloni. Aquest país va bloquejar un text que defensava el paper de les organitzacions no governamentals de rescat marítim, argumentant que aquestes organitzacions eren un factor d'atracció per a les persones migrants. Al mateix temps, Itàlia volia una menció explícita sobre l'ús de les migracions com a arma, per poder aplicar mesures excepcionals quan les fronteres europees "estiguessin sotmeses a intents de desestabilització per part de tercers estats", el que podria posar en perill les persones refugiades, en identificar-les com a arma de guerra.

Gràcies a l'aliança d'Itàlia amb els governs autoritaris de Polònia i Hongria, el Reglament de Crisi permetrà als estats aplicar mesures més greus, com la retenció de sol·licitants d'asil fins a 20 setmanes mentre es processen les seves sol·licituds. A més, també es permetrà la retenció de les persones amb sol·licituds rebutjades durant un màxim de 20 setmanes, creant un període total de detenció de 40 setmanes, gairebé un any. Això significa que les persones que busquen refugi de la guerra, la pobresa o altres situacions legítimes, ja que no viatgen llargues distàncies i posen les seves vides en perill per plaer, podrien acabar en camps de detenció europeus. Em recorda al període d’entreguerres.

Malgrat que el text original presentat per la Comissió Europea el 2020 plantejava la possibilitat d'accelerar les sol·licituds d'asil per a aquelles persones que fugien de situacions de perill extraordinari, com ara conflictes armats, i oferir-los residència, treball, educació i assistència social, aquestes consideracions humanitàries ja no formen part del nou acord. El text actual se centra més en els costos de repatriació que han de suportar els estats membres, i són solidaris en oferir finançament, en comptes de la solidaritat amb les persones refugiades.

El nou pacte reforça un sistema migratori basat en la dissuasió, el control i la repatriació de persones migrants i refugiades, posant en seriosos riscos les seves vides i dignitat. Al mateix temps, augmenta el risc associat a les migracions irregulars, ja que en lloc de promoure la revisió de les sol·licituds en origen per reduir els perills associats amb viatjar sense visat, es limita cada vegada més l'accés de les persones refugiades a Europa.


Aquestes mesures van en contra de les recomanacions de les Nacions Unides, que han assenyalat en informes de la Comissió de Drets Humans que el retorn forçós "planteja problemes relatius als drets humans" i que, si "no es desenvolupen programes d'integració o si persisteixen les causes de la migració irregular" (com la manca d'opcions de migració regular), les persones migrants, incloses les que han estat retornades, continuaran fent viatges perillosos.
 
És important destacar que Espanya tampoc és abanderada de la causa per millorar les condicions per a les persones refugiades, i de fet ha permès l’exclusió de la qüestió a la declaració final de la cimera de Granada. Potser perquè el ministre encarregat és Marlaska, responsable sobre la massacre de 37 persones i la desaparició de 76 a Melilla el 24 de juny de 2022. Sembla que la gran lluita pels drets fonamentals d'aquest segle serà reconèixer com a humans, amb sentiments, història i patiment, les persones no occidentals que intenten travessar les fronteres per escapar de les conseqüències de l'espoli neocolonial en el Sud Global.