“Van ser accions de violència directa contra la policia”, ha justificat aquesta setmana el coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, davant del magistrat que investiga les càrregues de l’1-O. El jutge Francisco Miralles va desestimar la proposta de la Fiscalia d’arxivar els casos de ferits sobretot després de comptabilitzar, el mes de novembre, un total de 230 denúncies de ciutadans, a banda dels 50 informes mèdics de lesions que li van remetre els serveis d’emergències. L'agressivitat d'aquell dia també queda explicat en l'emotiu relat del músic Roger Español, cec d'un ull per l'impacte d'una pilota de goma disparada per la Policia Nacional espanyola. No obstant això, dos mesos més tard, el comandament de l’operatiu legitima les càrregues perquè “determinats individus” van intentar impedir físicament l’accés als col·legis. “Els antidisturbis van haver de salvar aquesta resistència per complir amb les ordres del TSJC i impedir el referèndum”, segons s’explica en un informe.

Tothom recorda l’1 d’octubre com una jornada terrible per les actuacions que Pérez de los Cobos intenta ara defensar; però inoblidable per la capacitat de superació davant d’una adversitat violenta. El resultat va ser de més d'un miler de ferits i més de dos milions de vots. Tothom que aquell dia va intentar votar tenia el record fragmentat de la jornada, repartit entre l’escenari que li va tocar viure i els altres que va descobrir a través de pantalles de mòbil o de les imatges televisades. El director de la magnífica crònica l’1-O, Lluís Arcarazo, ho explicava a NacióDigital aquesta setmana, poc abans d’emetre’s el documental: “Hi havia la sensació que s'estava fent una cosa ben feta, amb respecte, sentit comú i una gran intel·ligència col·lectiva”.

Una intel·ligència que va aconseguir superar també les traves tecnològiques que impedirien fer servir el sistema muntat pel referèndum. Un discret grup d'experts informàtics no relacionats amb el Govern, però amb el seu suport, s'havia posat en marxa per muntar un sistema  alternatiu al clausurat per la Guàrdia Civil la tarda anterior. "No hem tingut temps d’assumir la grandesa d’aquell dia”, va afegir Arcarazo reflexionant sobre els fets. Aquesta setmana 1.135.000 d'espectadors/protagonistes van poder seguir a través de TV3, per fi, el relat complet d'aquell dia.

El més admirable va ser l’autoorganització de milers de persones i la defensa (enginyosa i divertida, en alguns escenaris) d’un símbol tan important com el de les urnes, uns dipòsits de plàstic que havien de recollir unes paperetes que expressaven la voluntat del poble català. Malgrat la por i el neguit generalitzat, i sobretot després d’haver rebut (o haver vist) la violència aplicada davant de la resistència passiva. Per això sorprenen tant les declaracions de Pérez de los Cobos quan diu que “van ser accions de violència directa contra la Policia”, perquè les imatges recollides mostren, des de diferents angles tot el contrari. Algú podrà dir que tot són punts de vista, que la televisió pot enganyar, i que el director de l’1-O no va afegir “els cops o puntades de peu” que es va endur la policia espanyola i la guàrdia civil en alguns col·legis perquè es van dedicar només a uns escenaris concrets. Es podria acceptar.

Però el fet és que el documental també es va fer amb les imatges que centenars de persones van recollir. “Amunt els mòbils i a gravar tot el que facin”, era la consigna generalitzada. Perquè, una vegada més, la informació és la millor defensa. Gràcies a aquest material es van reconstruir seqüències senceres del que va passar. I encara ara es poden seguir a través de Twitter amb l’etiqueta 1-O que va reviure dimarts passat amb l’emissió del documental. Si això no és suficient, també caldria afegir el treball audiovisual dels corresponsals estrangers desplaçats a la capital catalana aquell dia, que van ser centenars. La gent va fer possible l’1-O, amb el desig únic i explícit d’exercir el dret a decidir el futur per Catalunya. I documentals com el d’Arcarazo ajuden a valorar la proesa aconseguida entre tots.