Em deia un bon amic, que en política, el més enemics sempre estan al propi partit. I és que a tothora hi ha qui vol ocupar el lloc més alt i la cadira més còmoda, i per aconseguir-ho ha de desplaçar el superior. Sembla que esta és la tònica del PP madrileny actual. I dic madrileny i no el PP estatal, perquè la insurrecció neix a la capital, és de la capital, malgrat que la crisi s’haja estès arreu pel fenomen VOX que els fa por, els atabala i, el temor més gran que tenen els cabdills provincials, és que els pot desplaçar dels seus sofàs.

Tots estaven arrenglerats al PP, però actualment els alumnes esmicolen els professors, se’ls mengen poc a poc, amb una fam impressionant. Resulta ser una evidència que fa temor a tothom; a propis i aliens. I dic tothom perquè no solament fa por als germans ideològics quan tots eren uns i anaven agafats del bracet, repartint-se favors aquí i allà. Ara fan por a les esquerres i sobretot a Europa.

Amb líders de més personalitat i vàlua de la dreta espanyola mai haurien emergit de l’ou esta generació de Vox malgrat que s’incubessen en les mateixes files del PP i tots fossen germans. Aznar pactava amb Pujol, “hablaba el catalán en la intimidad”, i el galliner estava tranquil; només el sector ultradretà de Cs a Catalunya se li va desmarcar per allò de la immersió;  pretenien destruir la llengua pròpia i imposar la seua com objectiu essencial.

Amb Rajoy la cosa ja van canviar. La seua manera d’actuar, de “la lluvia de millones” i no fer res, esperant què podia passar i que les coses s’arreglessen soles sense moure un dit, ja els va anar oxidant. I així Vox nasqué de l’ou en incubació dins de les mateixes files i ara quan els pollets s’han convertit en galls, els ha provocat el terrabastall que ningú sap com acabarà.  Casado, al que li van regalar els màsters per la gràcia de Déu, va tan despistat que ha perdut l’orientació. Havent entrat dins el bosc de la batalla, no sap orientar-se, ni tampoc com sortir-se’n.

Avui és viu un gran drama al partit més corrupte d’Europa. Tenen la justícia dominada per la porta del darrera que no la deixen renovar per tal que tanta immundícia no se’ls escapi de les mans. No fa massa que les coses els resultaven relativament fàcils i tots volien “chupar del bote”; d’aquí emergeixen els fonaments de les discòrdies. Quan les posicions s’han de guanyar per coneixements, prudència, intel·ligència, bon fer i bon tracte, resulta difícil que el líder perda el guiatge. Però quan s’ha guanyat havent aconseguit la carrera per la via de l’endoll, valent poc –o gens-, la incorrecció vers els opositors guanye per sobre de la prudència, és quan arriba la desfeta.

I Casado, aquell xicot de “províncies”, de bona planta i de rialla fàcil però fictícia, se l’havia encimbellat al cim del PP com si realment fos un líder, per poder-lo dominar des del darrera pels poders fàctics, sense disposar de la qualitat necessària, aviat li havia de sortir “la criada respondona”. Esta ha estat la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. La seua veu sap vendre populisme, fanatisme i catalanofòbia que la gent acomodada de la capital ha sabut comprar amb extrema facilitat, i, sobretot, amb el suport de Vox. Tant la sabut vendre que ara el cap de Casado passa per una maroma de difícil control.

La guerra començà per dissonàncies entre el gall i el gall-indi al mateix galliner però sobretot perquè els resultats de les eleccions de Castella-Lleó, no han estat el bons que es preveien abans de convocar-les. Guanyar i poder formar govern de majoria amb Vox, no agrada a Europa. Quan a Casado li han arribat les veus de Brussel·les, ha hagut de fer marxa enrere però el fang li arriba al coll i s’ha armat la lluita personal per aconseguir el poder suprem, que segons l’expresident Aznar serà molt pitjor que les hostilitats d’Ucraïna.   
I el PP de Madrid està en guerra. I quan a la capital s’hi està, la resta d’Espanya on tants addictes d’extrema dreta i de dreta extrema té repartits, recordant el General Franco i el feixisme que és la ideologia que corre per les seues venes, Espanya tremola. Pengen càrrecs per tot arreu i els que tenen bons sofàs per asseure’s i cobrar un bon sou, senten la pressió de la seua possible caiguda arrastrats pel desordre madrileny.
    
Tant que se’n reien i se n’aprofiten menystenint la divisió dels catalans provocada per la justícia que ells dominen, i els paranys que traven pel camí, ara els toca a ells i amb l'espasa de Damocles sobre els seus caps. Una persona molt estimada per mi sovint em deia que “a cada cerdo le llega su hora”. Però, els confesso, estimats lectors que no sé si la possible caiguda d’un i el recanvi de l’Ayuso sigui un bon remei per Espanya i per Catalunya. Potser “sortim de les brases i caiem al foc”. Tot queda sota l’interrogant!