Ara que ja s'acaben els dies un xic més relaxats, ara que estem a les portes d'un altre curs, llegeixo una notícia relacionada amb aquest nou costum de la gent que viatja, de contractar una persona de la terra que visiten per tal de fer una ronda i conèixer els principals llocs d'interès. La troballa, com sempre fruit de l'enginy d'algú, posa en contacte mitjançant un web, el turista amb el paisà, i aquell gratifica aquest amb la propina que vol. Es veu venir que en un no res ja hi haurà costums establerts sobre els mínims en aquest concepte retributiu, amb risc de ser mal vist qui es quedi curt per miserable i aprofitat, però ara per ara la cosa està així.

En aquest context es veu que una dona de Vilafamés, a Castelló, arrisca ser multada en més de mig milió d'euros pel fet d'haver-se dedicat a mostrar la seva petita població i els seus tresors artístics a canvi de propines sense tenir el corresponent títol de guia turística. Hi va començar després d'haver estat acomiadada de la feina i amb la voluntat de no parar quieta, encara que constés als registres públics com aturada, però sense cap pretensió de canviar de professió, sols com una mena de hobby, almenys això diu ella. De seguida em va recordar aquella altra, que ja jubilada, feia classes de macramé en un col·legi, i per cobrar en un any prop de mil euros, en va haver de pagar més de vint mil.

Sigui perquè volia complementar el subsidi d'atur, sigui perquè volia sentir-se útil, la qüestió és que la dona-guia amateur s'ha topat amb la llei: no es pot mostrar la ciutat, si no es té el títol corresponent, el que torna a posar en relleu la contínua sacsejada que pateix el mercat laboral arrel de la transformació digital i la consegüent capacitat de la gent per connectar-se al marge dels circuits oficials; en definitiva a aquesta professió, com a tantes altres, li està passant per sobre la realitat quotidiana i les moltes escletxes aprofitades per la gent per evitar càrrecs abusius o senzillament per evitar pagar en aquest tipus de servei en el qual no s'arrisca la salut o altres coses importants; en aquest cas, per informar-se sobre els secrets de racons i viles la gent opta per circuits oficiosos, moltes vegades més espontanis, apassionats o fins i tot entesos que els oficials.

El tema de la transformació laboral és inesgotable, però corre en paral·lel a un altre tant o més interessant: ens trobem davant del mateix tipus de problema que suposen els manters per als comerços tradicionals? Potser sí, però jo crec que aleshores, més que preguntar-nos per la legitimitat de certes activitats professionals pel fet d'estar recolzades en un títol habilitant, hauríem de pensar en què és l'Estat el que, sota l'aparença de protegir els professionals del sector, no vol que ningú s'escapi de la corresponent tributació. No oblidem que ara ja s'està pensant en com fer tributar per les propines, com en altre temps van començar a tributar els pagaments en espècie, fugint del control a què se sotmet la nòmina, i tot això sense parar compte en totes les reaccions que tal o qual mesura recaptatòria acaba generant pe evitar pagar en un context socioeconòmic tendent a la picaresca. 

Sigui amb raó o sense, per sobre de les persones o tecnologies que puguem veure com una amenaça per a la nostra activitat laboral, planeja l'ombra d'una estructura pública que no para de créixer amb l'excusa, per altra banda totalment justificada, de lluitar contra el frau fiscal.