Les declaracions de Mas han alarmat el personal, però no hem de patir: una traïció com la de l'Estatut avui és impossible. A part d’anar dient que el procés sobiranista l’empeny el poble, faríem bé de creure’ns-ho. La gent seu al volant d'aquest país en moviment, i els partits en són copilots a tot estirar. No ens hem emancipat d’Espanya, encara, però sí que hem viscut una primera emancipació: la que ens feia dependre dels jocs partidistes, la que ens feia témer com gats escaldats que el polític tal o la coalició qual ens la fotrien una altra vegada perquè no vam néixer ahir i la història es repeteix.

No sé si arribarem a ser independents. No sé si, a aquestes altures de la pel·lícula, hi ha lloc per a una tercera via que alguns comencen a apuntar. Però estic més convençuda que mai que serem allò que vulguem ser. Si no aconseguim un estat propi serà perquè la majoria de catalans no ho han volgut o bé perquè la majoria de catalans s'han acontentat amb menys. Ningú podrà posar el fre des de dins d'un despatx, ni que sigui el despatx presidencial, si la societat civil s'entesta a continuar pedalant.

Aquest estiu he conegut moltes persones que treballen amb alegria per la independència nacional (deixeu-m'ho dir entre parèntesis: gràcies, Assemblea). Persones que han organitzat i han participat en xerrades, assajos de cadenes humanes, estelades d'espelmes i actes poc o molt folklòrics que són fàcilment ridiculitzables però que ajuden a visibilitzar el procés, a engrescar la parròquia i a fer pressió. Persones il·lusionades que han decidit arromangar-se per perseguir un objectiu comú. Els brillen els ulls, et saluden amb un “ens en sortirem?” i no admeten un “no” per resposta.

Desconfio per sistema del “depèn de tu”: la força de la voluntat individual és relativa. Però, per bé i per mal, la voluntat col·lectiva és invencible. Ara i aquí es palpen moltes ganes de trencar inèrcies i d'avançar cap a un país millor. Caldrà veure si som tants com pensem i si som capaços de mantenir-nos ferms quan arribin (perquè arribaran, fora de temporada) les contraofertes i les rebaixes. Ara bé: ni els partits ni els poders ja no ens poden tractar amb arrogància. Si ells tenen temptacions d'arronsar-se, sortirem al carrer per impedir-ho. Ens hem fet grans, no tenim hora de tornar a casa i ningú ens ha de donar permís per donar-nos les mans en nom de la llibertat. A la vegada, la responsabilitat dels ciutadans és enorme: si pilotem el propi destí, els cops de timó ja no són culpa dels pares. Vaja, que sí, que fa vertigen, però juraria que el futur de Catalunya depèn de nosaltres.